La ‘banlieue' somiada

La cul­tura de la cité: pied-noirs, obrers i ban­des; l'èpica de la lluita per la super­vivència en blocs de 20 alçades i 50 nínxols, la droga, les amis­tats, la des­co­berta del sexe. Viat­ges enlloc i cur­ses enfo­lli­des. La sang, la ven­jança. I tot can­tat per aquells pri­mers grups entre el rap, el punk i el funk elèctric: FFF, Télèphone, Eif­fel, Noir Desire... Una fas­ci­nació impos­tada: allò era potent, Sant Cosme o la Mina eren sòrdids. A Saint Denis nai­xia el millor rap, a Sant Adrià un pop lolailo sense pro­jecció.

Star Books va edi­tar el 1979 Samedi soir, la ban­li­eue de mes rêves, d'un des­co­ne­gut Chris­tian Louis; una visió crua de la rea­li­tat de la ban­li­eue pari­senca inter­pre­tada per un xaval de 25 anys. Una obra de tensió crei­xent que es pre­ci­pita en un final tràgic però gens des­es­pe­rat: és el que hi ha. L'edi­to­rial cata­lana tenia la seu a l'ave­nida de José Anto­nio; evi­dent­ment el lli­bre va sor­tir massa aviat per ser entès en aquest país.

Uns anys després vam conèixer en Chimo, un paio de 19 anys que vivia a la ban­li­eue de Mar­se­lla, un crio que jugava amb nava­lles i pape­re­tes de cavall i que vivia sota el parai­gua pro­tec­tor de la banda, l'autèntica família quan la paren­tela autèntica viu del sub­sidi i no ser­veix per a res. En Chimo sap mol­tes coses, però és verge. Vol ser escrip­tor, això sí que ho sap, i també sap que hi ha una paia de 16 anys, lla­vis car­no­sos i sexu­als, cabe­llera rossa i mirada plena de coratge i ardor, que li té begut l'ente­ni­ment. Es diu Lila, ningú no la toca i només ell la mira. Escolta les seves històries on la ima­gi­nació sexual es con­ver­teix en deliri real. I ell ho escriu en dues lli­bre­tes ple­nes de taques.

Els col·legues li diuen que és boja; però ell sap que, sota el teló del seu ves­tit, hi ha la història que li per­metrà entrar a la uni­ver­si­tat d'escrip­tors. Chimo escriu La voz de Lila (Edi­ci­o­nes B), un relat eròtic de bar­ri­ada d'una potència inu­si­tada; una invi­tació al plaer que Ziad Doueiri va por­tar al cine amb Vahina Gio­cante, la noia que va fer somiar en la ban­li­eue.

Passa habi­tu­al­ment que els som­nis es tren­quen. L'any 2005 la perifèria es va encen­dre. L'odi ja es covava quan Chimo per­se­guia amb la mirada Lila, però va ser un any després quan la tele­visió va mirar al seu vol­tant i va veure violència, ràbia, impotència. Els mèdia no par­len dels pro­ble­mes men­tre es couen, només quan escla­ten: és l'espec­ta­cle. No hi ha més novel·les.