Ciberrevolució rere el clixé

Molt abans de l'esclat de la Pri­ma­vera Àrab, Lali San­diu­menge va ado­nar-se que els joves blo­cai­res del Magrib i el Pròxim Ori­ent denun­ci­a­ven una rea­li­tat que a casa nos­tra encara tri­ga­ria a con­ver­tir-se en notícia. Cor­res­pon­sal a Rabat i el Caire en uns temps excep­ci­o­nals i experta en acti­visme digi­tal, l'autora no va dub­tar a posar-se en con­tacte amb aquests ciber­dis­si­dents per esbri­nar què pas­sava real­ment rere el vel dels clixés. Després d'anys d'inves­ti­gació, el resul­tat ha estat no tan sols un repor­tatge reve­la­dor sobre pecu­li­a­ri­tats ama­ga­des sota una falsa uni­for­mi­tat, sinó un gra­pat de boníssi­mes històries que San­diu­menge explica amb la huma­ni­tat del mes­tre dels repor­ters, Rys­zard Kapu­cinski; l'accés a fonts i con­tac­tes tan bons com els que uti­litza el nord-ame­ricà Robert Kaplan i el conei­xe­ment i l'amor pel món àrab que trans­met un altre cor­res­pon­sal de referència: Tomàs Alco­verro.

Més enllà de la fei­nada que li va per­me­tre sub­mer­gir-se en el món ama­gat de les per­se­cu­ci­ons i tor­tu­res que van patir els joves egip­cis que llui­ta­ven per la lli­ber­tat a través de la xarxa, un dels valors d'aquest lli­bre acces­si­ble i de prosa àgil és com ens endinsa en la revolta dels blo­cai­res, ens n'apropa amb passió els seus sen­ti­ments i mos­tra com van aca­bar sac­se­jant els fona­ments d'unes soci­e­tats encar­ca­ra­des. San­diu­menge sap que cada país té trets pro­pis, i tot i que dedica bona part de Guer­ri­llers del teclat a Egipte, no oblida altres esce­na­ris com el mar­roquí o el de Bah­rain. També fa un recull neces­sari dels escrits a les xar­xes soci­als, però sobre­tot explica bio­gra­fies sor­pre­nents sense tirar de veta del sen­sa­ci­o­na­lisme fàcil.

En rea­li­tat, inter­net va arri­bar tard a la població civil excepte als països del golf, on la catifa màgica dels petrodòlars els faci­lità l'accés. La supre­ma­cia de l'anglès i la falta de con­tin­guts en àrab tam­poc hi aju­da­ven. També jugava a la con­tra que, fins fa qua­tre dies (amb la revo­lució de la tele­visió qata­ri­ana Al-Jaze­era), al món àrab tenien més cre­di­bi­li­tat les fonts orals, les tafa­ne­ries de cafè, que el món digi­tal. Però quan la pan­ta­lla es va con­ver­tir en una porta de sor­tida a la falta de lli­ber­tat, tota una gene­ració –amb els Ger­mans Musul­mans inclo­sos– s'hi va apun­tar. Els pri­mers blo­cai­res van ser joves de classe mit­jana que domi­na­ven l'anglès o el francès i con­tro­la­ven la tec­no­lo­gia. Una gene­ració tipa de frus­tra­ci­ons, que havia per­dut la por del poder i deci­dia pas­sar a l'acció empu­nyant el teclat con­tra uns règims dels quals ningú estava fora de perill.

Mit­jançant un nou llen­guatge gràfic, enginy, ima­gi­nació i humor, els joves blo­cai­res van plan­tar cara. Tes­ti­mo­nis com el de la Wahija, la jove sau­dita que es grava men­tre con­du­eix un cotxe i ho penja a la xarxa, des­fer­mant les ires de Riad, o el d'en Nas­ser, un publi­cista cai­rota gai a qui la poli­cia para una trampa quan lliga per inter­net, demos­tren que els fona­ments de l'auto­ri­ta­risme tron­to­lla­ven al món àrab encara que la resta de l'uni­vers no ho volgués veure.