Triomfar pòstumament

Cata­lu­nya ha obli­dat sovint aquells artis­tes que han tre­ba­llat fora del país. Alguns han obtin­gut un reco­nei­xe­ment tardà o han estat redes­co­berts pòstu­ma­ment, com el cas del fotògraf Josep Maria Cañellas, esta­blert a París a prin­cipi del segle XX, i Josep Ale­many, que visqué als EUA i que Ade­lina Moya pre­sentà a Cai­xa­fo­rum el 2004.

La Sala Dal­mau de Bar­ce­lona pre­senta una tren­tena de foto­gra­fies de Josep Ale­many (Bla­nes, 1895 - Pro­vin­ce­town,1951), con­tem­po­rani d'Alfred Sti­e­glitz, Man Ray i Edward Wes­ton, que després de dedi­car-se a l'ense­nya­ment de llengües a la Uni­ver­si­tat de Sira­cusa i al Car­ne­gie Ins­ti­tute of Tech­no­logy de Pitts­burg, s'establí defi­ni­ti­va­ment en aquesta ciu­tat als anys 30, quan era la seu de la Pho­to­grap­hic Soci­ety of Ame­rica. Home culte, d'ide­o­lo­gia naci­o­na­lista i repu­bli­cana, man­tingué con­tac­tes amb Eugeni d'Ors, Fran­cesc Cambó i Josep Pijoan i col·laborà a La Veu de Cata­lu­nya. Conei­xe­dor de l'avant­guarda inter­na­ci­o­nal als EUA dels anys 20 i 30, les seves foto­gra­fies reflec­tei­xen una mirada moderna, de picats i con­tra­pi­cats, frag­ments de pai­satge que esde­ve­nen abs­tracció, aïlla­ment d'objec­tes dins els paràmetres del sur­re­a­lisme. Des de fa uns anys, és freqüent veure foto­gra­fies d'Ale­many a Paris Photo o en gale­ries comer­ci­als.

El man­dat polític de situar la foto­gra­fia cata­lana al MNAC des d'un punt de vista patri­mo­nial i naci­o­nal és el millor que podia pas­sar. Ara bé, caldrà mar­car cri­te­ris i ser just amb la con­tri­bució dels nos­tres cre­a­dors. La gene­ració de fotògrafs dels anys 70 ha de ser res­ca­tada; cap museu l'ha pres com a patri­moni seriós. El dis­curs dins d'aquest museu pel que fa al segle XX arros­sega la mirada d'una bur­ge­sia que encara defensa els seus símbols de classe sota la pàtina del temps. Des dels 70 l'art ha tren­cat aques­tes bar­re­res i no es pot seguir defen­sant un dis­curs artístic des d'un únic punt de vista.