Banderot?

El mot mutant d'avui no té res a veure amb l'estan­quera gegan­tina que pre­si­deix la madri­le­nya plaça de Colón. Me'l vaig sen­tir dir a Cube­lles la set­mana pas­sada, quan hi vaig anar amb el pro­grama Diven­dres a la recerca de parau­les en ruta. Per als cube­llencs, un ban­de­rot és algú que sem­pre tomba per­tot. He de reconèixer que hi encaixo. El terme no el recu­llen els dic­ci­o­na­ris gene­rals, però l'Alco­ver-Moll el situa a l'àrea d'influència del Camp de Tar­ra­gona i en diu: “Per­sona oci­osa que va d'una banda a l'altra xer­rant inútil­ment.” Una defi­nició prou des­crip­tiva que posa­ria al meu escut d'armes si fos pos­si­ble esbor­rar-ne l'adjec­tiu i l'adverbi. El vers de Gui­merà que la il·lus­tra, però, con­tra­diu qual­se­vol lec­tura posi­tiva: “Ja no viu­ries ban­de­rot y mal fey­ner.” Quan a Cube­lles et diuen que ets un ban­de­rot ho fan en un to que l'acosta a ban­dar­rot, entès com a deri­vat de ban­darra (brètol, pros­ti­tut), però el cert és que deriva de ban­dera. Ban­de­rins, ban­de­rons i ban­de­re­tes es mouen molt segons com bufa el vent, de manera que no paren mai qui­ets i aquesta és l'ana­lo­gia que donà peu al terme. Pro­nun­ciat en un to de retret, més aviat sem­bla que et cla­vin un d'aquells bas­tons amb punta de ferro que van guar­nits amb ban­de­re­tes de paper de gust dubtós. És a dir, una ban­de­ri­lla.