La costa més brava

John Lang­don-Davies va ser una mica de tot: peri­o­dista, crític lite­rari, viat­ger, his­to­ri­a­dor, paci­fista, esquer­ranós, parapsicòleg i ena­mo­rat i defen­sor dels cata­lans i de Cata­lu­nya, “El país més enllà dels Piri­neus”, com deia ell, un país que va conèixer a prin­ci­pis dels anys vint del segle pas­sat i on va con­nec­tar ràpida­ment amb intel·lec­tu­als com ara Marià Manent i Josep Pla. ¿Gràcies a qui, si no, Manent va poder conèixer la poe­sia xinesa que fa seva a L'aire dau­rat?

Lang­don-Davies va escriure Dan­cing Cata­lans, el millor lli­bre escrit mai sobre la sar­dana segons Josep Pla. Després que la Guerra Civil i el seu des­astrós final i la seva feina de peri­o­dista l'apar­tes­sin uns anys de Cata­lu­nya, Lang­don-Davies torna a ins­tal·lar-s'hi un ves­pre fred del març del 1950, en com­pa­nyia de Patri­cia Lang­don-Davies, la seva dona. Arriba malalt, pateix d'emfi­sema, el sol del Medi­ter­rani li anirà bé. Pràcti­ca­ment només por­ten un gat, un parell de paquets de lla­vors de zínnia i quinze petits volums de clàssics de la col·lecció Hamish Hamil­ton: d'aquí el títol del lli­bre que ha escrit fa uns mesos Patri­cia Lang­don-Davies, Kipling, de sol­tera.

El matri­moni havia estal­viat prou per poder obrir un hote­let en una Costa Brava on encara no hi ha la mas­si­fi­cació turística i on els angle­sos són vis­tos amb la mateixa estra­nyesa amb què nosal­tres veuríem avui l'hote­let infor­mal que van fer. Es deia Casa Rovira, era al camí de Sant Amanç de Sant Feliu de Guíxols, prop de la car­re­tera que du a Tossa, on no pas­sava mai cap cotxe. Van anun­ciar-lo al The Times: “Autor anglès i la seva esposa accep­ten hos­tes en una vella casa espa­nyola.” Casa Rovira va fun­ci­o­nar fins al 2003. Entre els cli­ents, la novel·lista Rebecca West i Nancy Cun­nard, milionària, de família aris­tocràtica, ja alco­ho­lit­zada, que va ser amiga de Pablo Neruda, anti­fei­xista i musa d'Aldous Hux­ley, de Tris­tan Tzara o d'Ezra Pound i per qui Louis Ara­gon va estar a punt de suïcidar-se. Entre la gent que hi va tre­ba­llar, Maria petita, una dona que tenia el do estranyíssim d'ende­vi­nar car­tes i que va sor­pren­dre a la Soci­e­tat per a la Recerca Psíquica de Lon­dres i a la Fun­dació de Parapsi­co­lo­gia de Nova York. Va per­dre aquest do quan va ena­mo­rar-se.