Andorrà?

Dijous pas­sat reco­llia un curiós terme per desig­nar algú que no para mai per casa: ban­de­rot. La defi­nició de l'Alco­ver-Moll és clara: “Per­sona oci­osa que va d'una banda a l'altra xer­rant inútil­ment” (Camp de Tar­ra­gona). Però resulta que aquest ús no vexil·lològic de les ban­de­res no és pri­va­tiu d'aquesta zona. L'alcoià Eugeni S. Reig també el recull al seu sucosíssim lli­bre Valencià en perill d'extinció. Reig defi­neix així la paraula ban­dera: “Per­sona que sem­pre va d'ací cap allà sense fer res de pro­fit, que es meneja molt, cap a un lloc i cap a un altre, com es meneja una ban­dera quan fa vent.” Ho asso­cia a sinònims com ara dar­daire o vai­ver i hi aporta una cançoneta popu­lar alco­iana que conté el dimi­nu­tiu: “Ma mare em diu ban­de­reta, /jo li dic que té raó, / que totes les ban­de­re­tes / ixen a la pro­cessó.” El lli­bre de Reig inclou també l'equi­va­lent cas­tellà de cada terme, i a aquesta accepció de ban­dera li adju­dica andor­rero, un mot que els dic­ci­o­na­ris cas­te­llans defi­nei­xen amb el verb andar, tot i que en rea­li­tat prové d'un terme que en àrab clàssic volia dir xar­latà. Els cata­lans tenim una frase feta extra­or­dinària: “fer l'andorrà” (fer l'orni, dis­si­mu­lar). No ens cal anar ni a Suècia ni a Sueca per fer-nos els suecs.