La vida en rius de prosa

Tots tenim al pensament exemples de prosa virtuosa, aquella que es fa llegir pel simple plaer de submergir-nos en el bany de paraules que encadena, sovint al marge de l'interès que ens desperta el contingut. És el que ens passa amb qualsevol text de Josep Pla o de Joaquim Ruyra, de tonalitats ben diferents, que ens captiven per la fluïdesa del que diuen, gràcies a un lèxic molt ajustat i a uns ritmes sintàctics de sonoritats musicals. L'adjectiu precís, la metàfora encertada i la traducció dels conceptes en imatges acaben guanyant-se l'addicció del lector.

Quan aquestes habilitats s'apliquen al dietarisme, sintonitzem fàcilment amb el pols de l'autor. La naturalitat és la millor aliada per entendre les seves vivències més íntimes i creure'ns el seu despullament personal. Si la creació de complicitat és la clau del gènere memorialístic, el cripticisme i els rebuscaments en són els pitjors enemics. Només val la confessió directa. Ho sap perfectament Paul Auster quan escriu el seu Diari d'hivern al voltant del seu seixanta-quatrè aniversari, amb la clarividència d'estar ingressant en l'hivern de la seva vida, i es proposa fer un cert inventari del camí recorregut.

No es tracta d'un registre d'incidències diàries, sinó de rememorar allò viscut, sense que el present (els escassos mesos de redacció) hi tingui cap pes important. Lluny de la biografia cronològica, el que compta és la lliure associació que porta d'un tema a l'altre, perquè, tal com se'ns diu a la contracoberta, “potser ha arribat el moment de deixar de banda les seves històries i intentar analitzar com ha estat viure en aquest cos”.

Auster emprèn l'autoanàlisi en el sentit més orgànic i funcional, com si estigués fent una dissecció clínica i objectiva de tot allò que ha constituït el fet d'existir, fent repàs dels llocs on ha viscut, les ferides que ha patit el seu cos, les marques que li ha deixat la vida, els amors i desamors, els orígens i els desajustos familiars. Amb una anarquia només aparent, amb continus salts de tema, acaba oferint un informe complet de com ha invertit la vida, amb més descripcions detallistes dels fets que interpretacions, gairebé obviant la condició d'escriptor i l'obra escrita.

En tot cas, relacionar persona i autor és una feina que queda a càrrec dels seus lectors, lliures d'associar les circumstàncies ara enumerades amb les històries que mentrestant va imaginar i expedir.

La prosa d'Auster és addictiva i es fa seguir per tots els racons que ell decideix explorar. Això no treu que en molts moments ens preguntem si totes les peripècies que ens explica tindrien gaire interès si no penséssim en l'autor que hi ha al darrere, el que ens ha seduït amb tantes històries abonades a la música de l'atzar.

Buscant altres maneres de transmetre l'experiència, penso en Octubre (2010), de Miquel Pairolí. Més que fer-nos saber com li ha anat la vida, posa el focus en diversos moments al llarg d'un any que li permeten reflexionar sobre el pas del temps i la percepció del món. A través d'un paisatge concret, el de les Gavarres, articula una mirada de validesa universal perquè cada lector hi projecti les seves emocions.

Són dues opcions ben distintes de quan la bona prosa es posa al servei de la vida. En trobaríem unes quantes més, potser tantes com mirades d'autor. Totes són de bon aprofitar, si al darrere hi ha batecs personals.