Jo i el meu país

Caure en la temp­tació

Lle­gint el lli­bre de Cua­tre­ca­sas fa la impressió que –per dir-ho en ter­mes evangèlics (i emprant un eufe­misme suau)– no ha estat capaç d'evi­tar caure en la temp­tació d'apro­fi­tar la redacció de la seva vida política per a rei­vin­di­car-se i recla­mar els quinze minuts de fama històrica que ningú no sem­blava dis­po­sat a ator­gar-li.

Con­vençut que no se li havien reco­ne­gut fins ara els honors que a dreta llei merei­xia perquè “no és fàcil per als dipu­tats tenir un pro­ta­go­nisme públic per la seva feina si no ets un líder mediàtic del teu par­tit”, treu par­tit de l'avi­nen­tesa –pot­ser sense pre­ten­dre-ho o ésser-ne del tot cons­ci­ent– per a (auto)pres­criure's un ben poc mesu­rat acte de des­greuge. Des­greuge que fa exten­siu a Unió Democràtica de Cata­lu­nya, con­ver­tit, per art i efecte de la seva més que per­so­nal revisió històrica, poc menys que en el deus ex mac­hina de les grans fites de l'opo­sició anti­fran­quista –tot des­vir­tu­ant la indis­cu­ti­ble pre­pon­derància de les for­ces d'esquerra–, de la Tran­sició i dels trenta anys de democràcia.

Ente­nem que li hau­ria con­vin­gut més seguir l'exem­ple de dis­creció i de savoir faire que palesà, en la seva indis­pen­sa­ble prosa auto­bi­ogràfica, un dels antics mem­bres del seu par­tit: Mau­rici Ser­ra­hima. I, sobre­tot, com­bi­nant en un ele­men­tal exer­cici de sen­tit comú ensems modèstia i prudència, haver dele­gat en un altre la redacció del seu indis­si­mu­lat panegíric.