Biografia
M.J. Jordan
Oh, marilyn!
50 anys de la mort de l'estrella
“L'actriu rossa va sentir la pròpia rialla coqueta i cordial. Se sentia bé i semblava estar bé. Estava fermament convençuda que Vides rebels seria un gran clàssic de la gran pantalla i que el paper de Roslyn seria la seva salvació. Faria que el públic oblidés Sugar Kane, la veïna de dalt, Lorelei Lee i la resta. No una cosa rossa! Una dona, per fi.” Aquest paràgraf de BloBlonde, la monumental novel·la que Joyce Carol Oates va publicar l'any 2000 sobre Marilyn Monroe, descriu l'essència del que molt probablement sentia per dins un dels grans mites de Hollywood. La reina de la seducció, la dona que va convertir-se en icona eterna i de qui tots tenien una opinió (la van titllar de nimfòmana, frígida, sex symbol, desvergonyida i fins i tot prostituta), però sempre relacionada amb el sexe. Perquè de poc servia que fos actriu. O que volgués ser culta. Sexe era el que destil·lava per tots els porus de la pell malgrat que ella, pobra criatura infeliç i solitària, només volia amor.
Volia un amor tradicional que li va ser negat, i una vida que va acabar tràgicament el 2 d'agost de fa 50 anys, quan en tenia 35. Pel·lícules, sèries, llibres i fins i tot el cartell del recent Festival de Cinema de Canes ens recorden la seva imatge, malgrat que mai no l'hem oblidat. La sensualitat que desprèn és hipnòtica i ja forma part de l'inconscient col·lectiu de la humanitat. Els homenatges se succeeixen. De tots, la reedició de Blonde és potser la proposta més interessant per als amants de la literatura. I per a qui vulgui submergir-se en el mite amb tota intensitat. Patint.
La impressionant obra de l'escriptora nord-americana (finalista del Pulitzer i del National Book Award) no és una biografia previsible, de la noia nascuda com a Norma Jean que es va reinventar en estrella rossa platí. Oates vol descriure la recerca del somni americà i el fracàs final. I no ho fa amb una narració lineal i senzilla. Entrem en el cap tenyit d'una dona que viu presonera d'un personatge, d'un maniquí que odiava perquè no era ella i que alhora abraçava perquè la feia sentir-se estimada pel món. El seu èxit era el seu fracàs i no hi havia sortida.
Amb una barreja de monòleg interior, salts enrere, diàlegs reals, descripcions d'ambients i d'estats emocionals, Oates destil·la gota a gota la vida d'un ésser convuls, fràgil, assetjat, delirant... Fins i tot en els millors moments apareixen els fantasmes de la seva terrible infància, els abusos de productors sense escrúpols, la necessitat imperiosa de ser mare... Ella no sap distingir quan és utilitzada o quan l'estimen. Sí que és conscient del seu impacte en l'altre sexe i en treu profit. Però els homes famosos a qui s'entregarà il·lusionada (tractats genèricament com el dramaturg, el president, l'exesportista...) sempre la decebran. Mai seran l'ideal somiat. El pare que no va tenir.
La prosa intensa, crua i a vegades tan voluptuosa com el cos d'una dona que es feia cosir els vestits sobre la pell, ens ajuda a entendre per què la seva autoestima és tan baixa i com arriba a convertir-se en una actriu odiada pels mateixos directors que l'adoren, perquè, com diria Josua Logan (Bus stop) “aquella dona encantava com el ball del foc”. Era insegura. Volia repetir les escenes, arribava tard als assajos, ho feia espantada i a vegades no en el millor dels estats. No s'aprenia els diàlegs, però quan li sortia l'actriu que duia dins de manera espontània convertia el film en immortal: sensual, dolça, infantil... tímida i expansiva alhora. “El teu do és tan natural que no actues. No necessites cap tècnica. És com rascar un llumí. Una flamarada sobtada i encegadora”, li diu el dramaturg (Arthur Miller).
Un film, una sèrie i més llibres
Però a vegades el foc no s'encenia fins que havien rodat vint preses. Va ser un malson per a Fritz Lang i especialment per al pacient Billy Wilder quan feien Ningú no és perfecte. També a Laurence Olivier el va treure de polleguera a El príncep i la corista. Un rodatge complicat, revisat al film Mi semana con Marilyn amb una Michelle Williams entregada i Simon Curtis a la direcció, a partir del relat autobiogràfic d'un assistent que va viure aquells dies al costat del mite, i no li fa res trair-lo.
En el segle de les sèries tampoc n'hi podia faltar una: Smash, o la història de com es fa un musical sobre l'actriu, que ja ha renovat per la segona temporada. Un tast: en un número dedicat a DiMaggio, l'home que no volia compartir-la amb el món, sona “El beisbol era un passatemps nacional, com ella” mentre Marilyn canta “Un diamant de beisbol és el millor amic d'una dona”.
Aquests dies en què una altra melodia, el mític Happy birthday que Monroe va dedicar a JFK acaba de fer mig segle, també es reedita My Story: Memorias de Marilyn Monroe, que va redactar Ben Hecht (Global Rhythm) i Marilyn and me (Taschen), el recull d'imatges que va captar Lawrence Schiller quan ella es va submergir sensualment despullada en la piscina del rodatge del seu últim film inacabat (Something's got to give), dirigit per Cukor. “Esborrarem Elizabeth Taylor de totes les portades!”, va dir amb picardia. No s'imaginava que poc després les ocuparia totes, però amb titulars de dol. I entraria de cap en la llegenda.
