Resistir-se a no actuar

El jove David Caño (Olot, 1980) va ser un dels poe­tes més actius dels que van orga­nit­zar els reci­tals a la plaça Cata­lu­nya durant els dies indig­nats. Lli­ber­tari de soca-rel, té una bon­ho­mia enco­ma­na­dissa, que sap tras­pas­sar a la seva poe­sia de com­bat, intuïtiva i sin­cera. Després d'haver obtin­gut el premi Ama­deu Oller 2007 per Bar­ce­lona i el Vila de Llo­seta 2009 per He vist el futur en 4D, Caño no s'ha can­sat de dina­mit­zar ini­ci­a­ti­ves, impul­sar reci­tals i anto­lo­gies. El seu nou lli­bre, for­mat per dos poe­mes llargs, Post mor­tem i I del no-res tot, l'ha publi­cat en un for­mat apaïsat i des de la pla­ta­forma Cre­a­tive Com­mons, cul­tura de lliure accés. Sense fina­li­tats comer­ci­als, l'edi­to­rial Tigre de Paper pre­senta aquest volum de Caño, no des d'un cri­teri exclu­si­va­ment edi­to­rial sinó com “un pro­jecte cul­tu­ral des d'on desen­vo­lu­par el pen­sa­ment crític, tei­xir iden­ti­tat col·lec­tiva i enri­quir l'àmbit lite­rari en llen­gua cata­lana”.

I és pre­ci­sa­ment des de la ima­gi­nació, que esmenta Tigre de Paper als crèdits, on Caño situa els seus poe­mes. Amb una cita ini­cial de la revista de la Inter­na­ci­o­nal Situ­a­ci­o­nista, deixa clar els seus propòsits: “No es trac­tava de posar la poe­sia al ser­vei de la revo­lució, sinó al con­trari, de posar la revo­lució al ser­vei de la poe­sia. Única­ment així la revo­lució no tra­eix el seu propi pro­jecte.” Un dels dos poe­mes comença amb un home­natge al cèlebre Udol d'Allen Gins­berg, però man­lle­vant els ver­sos més escèptics per un cant a les revol­tes que han sac­se­jat tot el món: “He vist les ments més lúcides de la meva gene­ració / renai­xent en les pla­ces de totes les ciu­tats / que no eren nos­tres / recol­zant-se en la mirada dels car­rers / que mai no havien dei­xat de repre­sen­tar-nos / som­ri­ent entre les esquer­des dels murs / de l'aïlla­ment / que s'esfon­dra­ven...”

Aquest poema, I del no-res tot, arrenca sin­co­pat i sal­vatge, acce­le­rat i hipnòtic, sin­glo­tant con­tra la rutina i el cofo­isme, vomi­tant con­tra el con­fort i l'auto­sa­tis­facció. La depressió beat­nik es trans­forma en una exal­tació, que recorda Whit­man i Rim­baud, un cant tri­om­fal en què la pro­testa no té aires mar­gi­nals sinó un objec­tiu alli­be­ra­dor i vita­lista, una irra­di­ació amb la força del Sal­vat-Papas­seit iniciàtic. La poe­sia social o política que prac­tica Caño en aquests ver­sos va més enllà del com­promís, però. És una estètica de la resistència i el seu objec­tiu és la bellesa, posar la revo­lució al ser­vei de la poe­sia, és a dir, superar els errors en què es van enfon­sar els poe­tes polítics d'altres temps.

Si el lli­bre és dual, també té doble pròleg, amb dues fir­mes que no són cir­cums­tan­ci­als. D'una banda, el ja veterà Gerard Horta. De l'altra, Car­les Rebassa, com­pany de fati­gues de Caño des de fa anys. En el pròleg-poema, Rebassa fa una autèntica i pro­funda poètica, talent pur per sin­te­tit­zar Caño: “El fet és que per exis­tir cal resis­tir-se a no actuar.” Des del reflex, Rebassa s'auto­re­trata en Caño, ànimes en paral·lel per a uns temps supo­sa­da­ment de fracàs. A par­tir d'aquí en podríem extreure mol­tes con­clu­si­ons, sem­pre a par­tir del rebuig del der­ro­tisme, una fórmula con­duc­tista que va podrir mol­tes ini­ci­a­ti­ves basa­des en l'ale­gria de viure.

No els vull dir si el lli­bre és extra­or­di­nari, del que sí que n'estic segur és de la neces­si­tat de lle­gir-lo i rega­lar-lo. Hi ha fusta en la lite­ra­tura d'aquests poe­tes. I el futur.