I jo més!

L'Anton és un per­so­natge que apa­reix en mol­tes històries de l'ale­many Könnecke. No ho és encara aquí, i per això el seu nom no surt en el títol de l'àlbum (que sí que ho fa en l'ori­gi­nal ale­many, Anton und der grosse Streit). L'Anton és el nen que uti­litza l'autor per par­lar de la infan­tesa, les seves des­co­ber­tes, les seves pors, les seves reac­ci­ons i apre­nen­tat­ges. Tenen aquests lli­bres, i això els fa interes­sants, un toc antic; un deix de lli­bre d'exer­ci­cis de la vella Europa de l'Est. Un no sé què de pri­mi­tiu, una mica ingenu, sense fara­ma­lla tècnica ni sofis­ti­cació. Part de la il·lus­tració ve sense color, com si el mateix lec­tor fos con­vi­dat a aga­far lla­pis o reto­la­dor i aca­bar els dibui­xos. Tot és bàsic i sen­zill: com­po­si­ci­ons simètri­ques amb pocs per­so­nat­ges i sense fons (una franja de gespa, una roca, un arbre, tot a línia); aus­te­ri­tat cromàtica (aquí només blau, ver­mell i tor­rat), objec­tes que podrien ser gai­rebé pic­to­gra­mes i algu­nes línies cinètiques, ono­ma­to­pe­ies i metàfores visu­als.

Símbol, l'edi­to­rial amb seu a Sant Cugat, ha apos­tat per aquesta història que fun­ci­ona: l'Anton i el seu amic Lluc juguen. L'un vol ser més que l'altre: més fort, més veloç, més de tot. No juguen amb res físic, però la fan­ta­sia és i serà sem­pre la joguina més pre­uada. El que fa Könnecke és rega­lar-los, amb una sim­ple línia de dibuix, allò que s'inven­ten: la gran roca que pot aixe­car en Lluc a coll, el sorollós bombo que pot tocar l'Anton; el gegantí got de suc que pot beure l'un o el drac que pot esquar­te­rar l'altre amb una espasa de gla­di­a­dor. L'autor, doncs, els ofe­reix la fan­ta­sia. Però, mal­grat tot, els nens són nens i no herois, i s'espan­ten quan apa­reix un gos­set enjo­gas­sat, i de seguida l'igno­ren per con­ti­nuar jugant a qui pot córrer més.

La tipo­gra­fia amb què es repre­senta el text també evo­lu­ci­ona al ritme de les exa­ge­ra­ci­ons dels juga­dors: pri­mer són minúscu­les, després majúscu­les (“Puc aixe­car una pedra AIXÍ de grossa!”); més enda­vant creix el cos de la lle­tra i torna a dis­mi­nuir quan, espo­ru­guits, fugen del gos. Som del parer que el jove lec­tor de l'àlbum s'iden­ti­fi­carà amb els pro­ta­go­nis­tes, els entendrà per­fec­ta­ment i des d'aquí l'enco­rat­jaríem perquè, com hem insi­nuat abans, agafi lla­pis de colors, reto­la­dors o pin­tu­res i, amb permís o sense de l'autor, interactuï amb l'Anton i en Lluc i els demos­tri que ell PINTA MILLOR QUE NINGÚ!!!