La infinitud del dolor

Poc s'hauria imaginat David Grossman (Jerusalem, 1954) que la seva carrera i la seva vida patiria un terratrèmol l'agost del 2006: el seu fill va caure abatut durant l'ofensiva israeliana al Líban. Més que un punt i a part, el 2006 va marcar un abans i un després en l'estratègia militar d'Israel contra els seus veïns bel·ligerants. La desfeta dels soldats hebreus en aquell laberint va suposar moltes coses –ara els àrabs es maten entre ells, fins i tot a Beirut torna el rum-rum–, però per a Grossman –gran escriptor, gran pacifista– va implicar la mort en vida per la desaparició del seu estimat fill.

No sé si com a teràpia de supervivència, el narrador gestaria Tota una vida, una pregària, el kaddisch sobre l'inevitable. Ambientada en el si d'una família marcada per la història contemporània d'Israel, Tota una vida recreava episodis històrics, però també sensacions: perdre's al desert de Galilea per evitar que et puguin notificar que el teu fill és mort. Caigut fora del temps va més enllà. Les referències passen pel sentiment elegíac del buit, a través d'una narració en vers, sovint dialogada, de la infinitud del dolor: “Durant cinc anys hem silenciat aquella nit. Tu vas emmudir primer, i després jo. A tu t'anava bé el silenci, però a mi m'estrenyia el coll. Una darrere l'altra, moriren les paraules, érem com una casa on lentament s'apaguen els llums, fins a fer-s'hi una obscura quietud.”

Els protagonistes s'interroguen sobre el rerefons de la consciència i el dolor, sobre la necessitat de continuar junts quan el fill és mort i sobre la mateixa inèrcia de l'existència. En tots aquest anys, he seguit l'evolució de David Grossman davant de la gravetat de la seva circumstància, i m'ha estranyat la fortalesa del seu compromís amb la pau, però també amb la literatura. Dit això com una premissa inicial, cal dir que Caigut fora del temps serà un dels grans monuments de la literatura moderna, si es que sobreviu alguna cosa. La poesia es narrativitza i la narrativa es poetitza dins d'un híbrid que és l'essència de la literatura: “La desgràcia s'evapora, ascendeix i es vessa, com un pou sense fons. Però ja ho sé –mentre em quedi un alè de vida pouaré, beuré i vessaré les tenebres d'aquest moment.” El llibre és un adéu i un antídot al temps hostil.