Novel·la
Xavier Serrahima
Tot està (massa) tranquil
Allò que distingeix el creador veritable de l'imitador, el ser del semblar, és la fidelitat al seu caràcter únic i irreemplaçable. Nietzsche proclamava a El naixement de la tragèdia la necessitat de seguir la divisa pindàrica del gnoï oïos essi (esdevé allò que ets).
Quan l'enorme satisfacció que comporta descobrir un d'aquests escriptors coincideix amb la coneixença d'una editorial nova –amb més raó si, en època de crisi, decideix apostar amb coratge pels criteris de qualitat– la joia es multiplica, i la seva obra es mereix una doble i càlida benvinguda.
Tot i alguna tan natural com ocasional davallada, la primera novel·la d'aquest holandès suposa una de les més agradables sorpreses de la temporada, que corre l'imperdonable risc de passar inapercebuda al bell mig de l'oceà cabalós de novetats editorials que inunda les llibreries.
El seu començament és tan aparentment insignificant que pot fer pensar que es tracta d'una obra tan exquisida com asèptica, bastida damunt el pur no-res. Per fortuna, el pronòstic inicial no pot ser més fal·laç: d'aquesta sensació inicial de calma i passivitat –que l'autor no només ha permès sinó induït voluntàriament–, no tan sols n'extraurà la història de tota una vida sinó la visió completa de tot un món, una acomplerta Weltanschauung.
El ritme calm, pausat, morós, és un estratagema tan hàbil com encertat que fa avançar paral·lelament al text i a la trama, el fons i la forma. Conceptes que, en A dalt tot està tranquil són indissociables. Com si es tractés del Gènesi, en un principi la foscor i el desconeixement ho dominen tot. Tot és fosc, tant pel protagonista –“He tingut por tota la meva vida. Por del silenci i de la foscor”– com per nosaltres. Però per raons oposades: per ell, perquè sap; per nosaltres, perquè encara no sabem.
És una obscuritat que serveix ell propòsit de l'autor: anihilar la indiferència, implicar-nos en l'argument, fer-nos-en esdevenir partícips, convertir-nos en jutges, en indignats jutges que condemnen sense saber –o, per a dir-ho amb més escaiença, abans de saber–. Goya afirmava que “el somni de la raó engendra monstres”, però és bo tenir sempre present que els monstres també tenen les seves raons, i convé escoltar-les.
La trama comença in media res, per la qual cosa, d'entrada haurem d'avançar a les palpentes, a cops d'intuïció, procurant aferrar-nos a les tan nímies com fonamentals pistes que, com en un joc de nit literari, se'ns van fornint. Per anar sorgint de la foscor, per anar col·locant fites de llum al camí, ens cal estar permanentment atents i no despistar-nos: seguint les recomanacions de Txékhov, per a Bakker res no és superflu. Ni, encara menys, casual: el demiürg literari no juga a daus amb el seu univers.
A poc a poc es va revelant la trama, guiada per una esplèndida prosa que, talment una pluja fina, va amarant-ho tot amb clapes de claror, sense deixar espais ni buits. Combinant permanentment els plans temporals, la vida passada –que fins a meitat del llibre és la causant i l'única raó del temps actual– va exigint els seus drets fins a compartir, tot i explicant-lo, el protagonisme amb el present. És un present que no és més que perpètua monotonia, un simple i sense sentit deixar passar: “Jo deixava que passessin les coses, i prou.”
El rellotge del temps aturat no es torna a posar en marxa fins que no fa la seva irrupció una figura tan inesperada com important de l'ahir, que aportarà aire nou no tan sols en aquella granja on les portes i finestres sempre estan closes sinó, per damunt de tot, a les vides anquilosades del pare –“l'home de dalt”– i del fill. En síntesi, una novel·la breu però intensa i compromesa, accessible però pregona i reflexiva, que dóna tant com exigeix.
