Un viatge al·lucinant

Jaime Rosa­les encara és l'únic cine­asta de l'Estat espa­nyol que va estar a punt de con­gra­ciar la indústria i l'expe­ri­men­tació. El seu tri­omf als Goya amb La sole­dad va fer creure que les ins­ti­tu­ci­ons podien ser capa­ces d'obrir-se a un cinema que suposés una rup­tura amb un con­ti­nu­isme que ja sem­bla congènit. Rosa­les, però, no va posar les coses fàcils, i la seva pel·lícula següent, Tiro en la cabeza, adop­tava una radi­ca­li­tat més des­a­fi­ant.

En aquest sen­tit, pot­ser Sueño y silen­cio és una mena de cim expres­siu on con­densa les fas­ci­nants experiències ante­ri­ors. Mit­jançant una anècdota mínima, la mort que s'ins­tal·la ines­pe­ra­da­ment en el si d'una família, des­plega una estratègia apas­si­o­nant, a mig camí entre la impro­vi­sació i la dis­ci­plina més extrema, on la reflexió sem­pre va després de la sen­sació, en un dels exer­ci­cis de posada en escena alhora més rigo­ro­sos i més emo­tius que aquest crític ha tin­gut ocasió de veure dar­re­ra­ment.

Fil­mada en blanc i negre, en enllu­er­na­dors plans seqüència sepa­rats per majes­tu­o­ses el·lipsis, Sueño y silen­cio parla de la mort, però també de la vida que queda després, i de com l'absència pot donar lloc a un altre tipus de presència.

Podem par­lar de fan­tas­mes, de resur­rec­ci­ons impul­sa­des per la volun­tat, però allò que importa és que això mai no resulta fei­xuc, sinó que adopta una lleu­ge­resa que se situa fora de tot exer­cici melo­dramàtic o falsa poe­sia trans­cen­dent. Mal­grat el natu­ra­lisme en les inter­pre­ta­ci­ons i la repre­sen­tació, a par­tir d'un cert punt ja no importa què és veri­tat i què men­tida, perquè aquests con­cep­tes des­a­pa­rei­xen. I la càmera, en una por­ten­tosa escena final, s'alli­bera de tot per por­tar-nos al regne del mira­cle, que no és un altre que el del cinema.