Perdudes les il·lusions

Quan els fa aquell pri­mer dic­tat, els alum­nes del pro­fes­sor Laz­har saben poca cosa de la por­ten­tosa ima­gi­nació d'Honoré de Bal­zac i de la seva no menys
pode­rosa capa­ci­tat d'obser­var el món. Són cana­lla d'una escola de Mont-real que, pro­te­gits dels dra­mes de la vida per les famílies, l'estat i el sis­tema edu­ca­tiu, xoquen fron­tal­ment amb la bru­ta­li­tat de la con­dició humana quan la seva mes­tra es penja al bell mig de l'aula. Laz­har n'és con­trac­tat com a subs­ti­tut, un impos­tor, a la fi, però, els lle­geix Bal­zac i els obre els ulls a expe­ri­men­tar amb l'ensurt quo­tidià de l'existència.

Per­du­des les il·lusi­ons banals, els nens i nenes de Laz­har pouen en la rea­li­tat que hi ha més enllà dels pri­mers sen­ti­ments i madu­ren. L'escola, els pares i l'admi­nis­tració són incapaços de fer aquest pas. Pro­ba­ble­ment no han lle­git mai ni Els sofri­ments de l'inven­tor bal­za­quians, ni tan sols les edu­ca­ti­ves fau­les de Lafon­taine, amb què Laz­har ense­nya a refle­xi­o­nar.

Però arri­bat un punt de la vida en què un ja s'hau­ria d'abs­te­nir per sem­pre més de mirar l'úter matern, és abso­lu­ta­ment neces­sari per­dre les il·lusi­ons? Ens fèiem aques­tes pre­gun­tes lle­gint Les il·lusi­ons per­du­des, de Bal­zac, en una tra­ducció de Jaume Fus­ter per a Les Millors Obres de la Lite­ra­tura Uni­ver­sal (Edi­ci­ons 62). Era l'abril del 1982, el país crei­xia, el català con­que­ria ter­ri­to­ris mai no explo­rats i la Uni­ver­si­tat, tot i que rebia l'epítet de fàbrica d'atu­rats, era un bullir d'idees, d'il·lusi­ons tro­ba­des. Per què, doncs, pro­vo­car l'ensul­si­ada d'aquells nous pro­jec­tes vitals i col·lec­tius?

Però a la fi Laz­har és des­co­bert; només és un refu­giat algerià que, al seu país, regen­tava un res­tau­rant. Fa l'última classe, els lle­geix la faula que els ha escrit i des­a­pa­reix per sem­pre de l'escola; però pot­ser no de les seves vides.

Bal­zac està de sort, ara per ara hi ha 21 títols seus en el mer­cat català. Altres clàssics no han tin­gut la mateixa for­tuna, i els cata­lans encara menys. El patri­moni lite­rari des­a­pa­reix, el país es torna cada dia més musti, les il·lusi­ons es dilu­ei­xen en un no-res, i no sem­bla que a ningú li importi gaire. A la democràcia espe­cu­la­tiva ja li van bé, aques­tes gene­ra­ci­ons de medi­o­cres que crea. Per què cal somiar, doncs? Que de petits els extir­pin aquest dolorós tumor i s'estal­vi­a­ran que pen­sin de grans. I sobre­tot, que vigi­lin que no se'ls coli algun pro­fes­sor Laz­har.