Verro

Els angle­sos són tan civi­lit­zats que del porc viu en diuen pig, men­tre que quan l'han cui­nat pas­sen a ano­me­nar-lo pork. És una manera de dife­ren­ciar l'ésser de l'ali­ment, de con­tra­po­sar el boni­faci Porky a les llon­zes fuma­des. En català, la paraula porc ser­veix per desig­nar-lo viu o mort, però verro s'aplica tan sols quan la bèstia està activa. Totes dues parau­les es poden fer ser­vir per desig­nar una per­sona bruta, tant en un sen­tit físic com moral, tot i que ara ens cen­tra­rem en el verro. Encara que la feme­lla del verro és la truja, també es fa ser­vir la paraula verra.

L'àmbit semàntic que s'asso­cia al verro és la brutícia, tot i que s'aplica sovint a qui mos­tra una pro­miscuïtat foras­se­nyada. Així és com l'uti­lit­zen uns poe­tes tan prim­mi­rats com els nou­cen­tis­tes. A La inútil ofrena, Josep Car­ner escriu: “De cara obs­cena i flonja com la verra.” Jaume Bofill i Mates empra la paraula en el mateix sen­tit a Ofrena rural: “No és las­civa com la verra / ni bru­tal com el sen­glar.” La dis­tinció és per­ti­nent perquè sig­ni­fica que l'àmbit semàntic que en cas­tellà cobreix la zorra, en català cor­res­pon a la feme­lla del porc. Quan diem “brut com una gui­lla” ens refe­rim a la brutícia epidèrmica, no pas a la moral.

El so alve­o­lar vibrant múlti­ple, aspre i con­tun­dent, con­ver­teix la paraula verro en un insult magnífic. L'uti­litza Narcís Oller a La febre d'or: “¡Calla, bunyol!... Verro! Torna-hi, trompa!” Se'n ser­veix Víctor Català a Dra­mes rurals: “Gequiu-los estar, ver­ros, més que ver­ros! Sem­bleu escurçons!”; Joa­quim Ruyra l'aplica al mar a Jacobé: “Mira com s'estufa la vella rega­nyosa... ¿veus?... ¿sents com ronca? Apa, aquí, verra, escu­meja; no ens arri­baràs als peus.” Aquesta paraula pot tenir un sen­tit pon­de­ra­tiu quan s'aplica a algú que mos­tra una certa ober­tura en l'àmbit eròtic. Una gui­lla, com que va bruta, no té sex-appeal, però una verra té els seus al·lici­ents, ja que li man­quen pre­ju­di­cis morals i, per tant, és via­ble –per uti­lit­zar un dels adjec­tius de J.V. Foix.

Renai­xen­tis­tes, moder­nis­tes i nou­cen­tis­tes con­si­de­ren la paraula verro-a digna de les seves obres, però avui dia es troba en franca recessió en la parla quo­ti­di­ana, i sovint pren un aire irònic, com quan es diu d'algú que és “mal­pa­rit i verro”, o quan s'aplica de manera col·loquial al con­tra­baix, sobre­tot al de la cobla, com en l'expressió “Tots per terra, músics i verra”. Les noves gene­ra­ci­ons estan tan allu­nya­des d'aquest mot que alguns ni tan sols enten­drien l'epi­grama que Car­les Fages de Cli­ment va dedi­car al senyor Poch: “Només li falta una erra / per ser el mas­cle de la verra”.

La bru­ta­li­tat sonora de la paraula verro ha aca­bat girant-se-li en con­tra. Encara que resulta molt apro­pi­ada com a insult, el seu poder acaba afec­tant també l'insul­ta­dor (igual com dir hor­tera és hor­tera). En altres parau­les, és un terme massa verro. Per refe­rir-se a per­so­nes bru­tes, és millor ser­vir-se de parau­les fines, ja que pro­por­ci­o­nen una distància higiènica: “Quin home més ordi­nari”, “És real­ment rude, no tro­bes?”, “Quina manca de poli­desa més imper­do­na­ble”, etc.