Xava

En llen­guatge gitano, xava sig­ni­fica noi. Igual que xaval, prové del mot xabó (femení: xabí). El terme entra amb ple honor a la lite­ra­tura cata­lana l'any 1910, quan Juli Vall­mit­jana escriu La xava.

Per una curi­osa ope­ració, una paraula en argot passa a ser sinònim de tot l'argot. Així, en una segona fase el terme xava designa el par­lar popu­lar català dels anys vint als bar­ris obrers de Bar­ce­lona. Va ser a través del xava que algu­nes parau­les pro­ce­dents del llen­guatge dels gita­nos o de l'argot de la delinqüència (catipén, endi­nyar, man­gar, pirar) es van intro­duir en el català.

Després de la guerra, aquest par­lar xava ten­deix a l'extinció. Als bar­ris obrers la bar­reja de pressió immi­gratòria i de repressió lingüística pro­voca un retrocés qua­li­ta­tiu del català: es per­den els sons vocàlics pro­pis, es neu­tra­lit­zen les esses sor­des i les sono­res. En gene­ral, des­a­pa­rei­xen els trets carac­terístics del català res­pecte del cas­tellà; així, les fri­ca­ti­ves es con­ver­tei­xen en afri­ca­des (“xava” esdevé “txava”, que és com ho escriu Joan Oli­ver). Aquest feno­men nou, però, no és desig­nat amb una paraula nova, sinó que manté el terme xava, que en aquesta ter­cera fase no equi­val a un argot dife­ren­ciat, sinó a una degra­dació fonètica del català (per enten­dre'ns, el català de Josep Lluís Núñez).

Al poema Mala memòria, de Gabriel Fer­ra­ter, hi tro­bem aquest decasíl·lab: “Par­lava amb accent xava, i era trist.” La tris­tesa es va con­ver­tir en indig­nació quan, molts anys després, TV3 va eme­tre Ser­ra­llonga i Les veus del Pamano, dues sèries situ­a­des lluny de les tendències fonètiques de la capi­tal però on alguns dels pro­ta­go­nis­tes par­len xava.

El Dic­ci­o­nari de l'Enci­clopèdia Cata­lana, a part de defi­nir el xava com “el par­lar propi d'alguns sec­tors de Bar­ce­lona amb una clara influència del cas­tellà”, intro­du­eix la defi­nició de xava com a “per­sona que parla xava”. El filòleg Joan Coro­mi­nes con­si­dera que el xava l'uti­litza “gent de par­lar impúdica­ment inculte (no sem­pre pobris­sa­lla)”. Paral·lela­ment els bar­ce­lo­nins més dis­tin­gits, és a dir, els que no par­len xava, uti­lit­zen aquesta paraula com a adjec­tiu sinònim de vul­gar, xaró, de mal gust. Terenci Moix, bar­ce­loní mili­tant, la fa ser­vir tres vega­des a la novel·la El dia que va morir Marilyn, sem­pre en boca de per­so­nat­ges de la bur­ge­sia ascen­dent. “Par­lava com una xava”, lle­gim a El temps de les cire­res, de Mont­ser­rat Roig. La xava de sants, la cançó de Gui­ller­mina Motta, va en el mateix sen­tit.

En la fase actual, més d'un cata­la­no­par­lant perifèric que se sent envaït pel turisme bar­ce­loní gira la paraula en con­tra dels inva­sors. Ara ja no té con­no­ta­ci­ons lingüísti­ques ni clas­sis­tes, sinó geogràfiques: parli com parli, qual­se­vol bar­ce­loní s'exposa a rebre un xava a tall d'arma llancívola. Hi ha qui reserva el gen­ti­lici a qui fa osten­tació de males mane­res, arrogància o delicte ecològic. Avui dia, xava sig­ni­fica foras­ter i impur. Després de tan­tes expan­si­ons semànti­ques, aquesta paraula d'ori­gen gitano i urbà és viva tan sols en àmbits par­ti­da­ris de l'exclu­si­vi­tat agrària.