Pels carrers del centre antic de València, u es pot trobar amb un grafit que es pot dir que ja ha esdevingut mític: “No és fàcil ser valencià.” Certament, no ho és gens. No queda clar ni tan sols que, ara com ara, u puga ser valencià, ni fàcilment ni difícil. I si no és gens fàcil ser-ho a València —ni enlloc—, menys encara ho és al sud. Perquè ací hi ha qui fins i tot posa en dubte el mateix gentilici de valencià. I no és fàcil parlar-ne tampoc, perquè el que sí que és molt fàcil és caure en l’estigmatització o l’eterna jeremiada de només fer-ne referència per a lamentar-se’n. Al remat, el que cal entendre, tal com explica Josep Enric Escribano, president d’El Tempir, associació en defensa de la llengua arrelada a Elx, és que, en tot cas, “som un país de suds”.

Enguany, per a reivindicar la valencianitat des del sud, des d’Alacant, Acció Cultural del País Valencià hi ha convocat la tradicional manifestació sobiranista que commemora la diada del 25 d’abril, data de la batalla d’Almansa del 1707, sota el lema “Alacant, on renaix el País Valencià”. L’exèrcit austriacista va perdre davant de les tropes borbòniques i el regne de València va quedar franc per a la conquesta. Alacant, tanmateix, encara resistiria dos anys més, fins al 19 d’abril de 1709, quan és conquerida, després d’un llarg setge que destrueix una gran part de la ciutat. Com que el 25 d’abril és dia faener, la manifestació sol canviar cada any de data. Enguany és el 12 d’abril. La localització varia menys, ja que quasi sempre té lloc a València. Ara bé, enguany també canvia d’escenari, com veiem. Per què, doncs, Alacant? Marinela Garcia, responsable d’ACPV a Alacant i professora de filologia catalana a la Universitat d’Alacant, explica que la primera raó de totes és “perquè volem”, com a homenatge a una de les cançons —i les divises— més famoses d’Ovidi Montllor —Perquè vull—, quan es compleixen tres dècades des que el genial alcoià va fer vacances. Montllor rebrà, així mateix, un homenatge en aquesta diada.

Però també fa trenta anys d’una altra diada del 25 d’abril mítica a Alacant: la de 1995, amb el lema “Alacant és important. Sense Alacant no hi ha país.” Precisament, aquesta efemèride és la que articula el llibret de la foguera de La Ceràmica. Eva Ortiz, xaramitera de la colla El Cocó, que s’encarrega de coordinar el llibret, ens explica que es tractarà d’un conjunt de textos que recorreran la importància d’aquella manifestació, però que també aprofitaran per a donar testimoni de la valencianitat alacantina —amb reflexions sobre llengua, cultura, història, etc.—, així com per a denunciar les agressions i els atacs contra la identitat d’Alacant. El llibret comptarà amb la participació d’alguns dels noms més destacats de les lletres catalanes a Alacant, com la mateixa filòloga Marinela Garcia, de qui ja hem parlat; els escriptors Marià Sánchez Soler, Lliris Picó o Gràcia Jiménez; el dramaturg Tomàs Mestre, o el periodista Manuel Lillo, entre molts d’altres.

Un dels últims versos de l’himne d’Alacant —en valencià, és clar, com també ho està l’himne de les Fogueres— diu que “no és este ja el poble vell, que és altre Alacant”. La composició —de 1902— es refereix al creixement que havia experimentat la ciutat durant les últimes dècades del segle XIX, que la va transformar radicalment. Ara bé, aquest “altre Alacant” ben bé es podria referir al que representa una foguera com La Ceràmica, si tenim en compte la imatge oficial que les elits alacantines volen donar com a única. Una foguera molt combativa en defensa de la personalitat valenciana d’Alacant —és a dir, en defensa de l’alacantinitat—, que als anys 1970, per exemple, rebia la flama del Canigó, per a simbolitzar que, a pesar de tot, la flama de la llengua encara cremava —i continua cremant— ben forta a Alacant.

El programa de les elits alacantines dirigents és, clarament, esborrar la valencianitat, és a dir, l’alacantinitat, per a transformar-la en un alicantinismo retòric que, òbviament, no hi té res a veure. La història dels últims segles és, en aquest sentit, la pugna entre dos capitals de província espanyola, Alacant i València, per veure qui reclama per a si el tron de la platja de Madrid. Durant la postguerra, es va crear el projecte del Sureste, amb el qual es volia separar la província d’Alacant i, més tard, quan s’albirava la transició a la democràcia i l’autonomia semblava inevitable, articular, juntament amb Múrcia, Albacete i Almeria, una regió amb aquests territoris. La desapareguda Caixa d’Estalvis del Mediterrani (que va comprar el Banc Sabadell pel preu simbòlic d’1 euro, quan el sector financer valencià es va enfonsar) va nàixer com a Caja de Ahorros del Sureste. Tot i que la denominació de Sureste no ha desaparegut del tot —a Múrcia, que es preveia com a centre de l’invent, encara té cert predicament—, des d’Alacant, aquesta amenaça està completament desactivada i quasi oblidada del tot. Sens dubte, gràcies al sorgiment i la força del valencianisme fusterià, que, si bé no va assolir l’hegemonia política al país, sí que va ser prou fort per a evitar-ne l’esquarterament.

Amb l’aparició de Vox en 2019 i el pacte de govern amb el Partit Popular a l’Ajuntament d’Alacant en 2023, s’ha tornat a prémer l’accelerador d’aquests atacs a la personalitat valenciana de la capital del sud. Com a punta de llança, la iniciativa per a traure la ciutat de la zona valencianoparlant prevista en la legislació autonòmica, fet que tindria unes conseqüències nefastes, ja que seria un símbol de la castellanització del país i, fins i tot, podria obrir la porta a altres municipis que en seguissen l’exemple: qui n’estaria a recer, d’aquest atac, fet i fet? Una de les avingudes principals d’Alacant és la que porta el nom del rei castellà Alfons el Savi. Durant un parell de dècades després de la conquesta cristiana medieval, el sud valencià, és a dir, la zona que queda al sud de la línia Biar-Busot, l’antiga governació d’Oriola, va pertànyer a la Corona de Castella. Aquesta característica històrica ha deixat molt poques empremtes —el mesurament en tafulles o els termes municipals tan extensos—, però l’espanyolisme l’ha usada com a eina de revisionisme històric. En aquest sentit, Pablo Ruz, alcalde d’Elx, per part del PP i amb el suport de Vox, ha arribat a declarar que el castellà va ser abans la llengua pròpia del poble —i ho continuaria sent, ininterrompudament— que no el valencià. La realitat, tanmateix, és que la repoblació del sud valencià, com tota la resta del regne, es va fer amb un contingent humà majoritàriament català i catalanoparlant, i que el castellà era una llengua desconeguda per les capes populars a Elx fins a l’arribada de la immigració massiva des d’altres parts de la Península entre 1950 i 1970. Ara bé, aquest ús ideològic de la història delata el projecte de les elits espanyolistes de presentar i interpretar el sud valencià no només com una zona castellanitzada per complet, sinó plenament castellana, fins i tot des de la planta vella original, com si fos Burgos o Valladolid.

Quina importància va tindre la demarcació Biar-Busot històricament? No hi ha res en la història que prefigure la situació actual. Sembla, per contra, una profecia autocomplida, una visió a posteriori. Ara bé, una cosa molt diferent —i innegable— és la diversitat interna del País Valencià. No es viu la valencianitat de la mateixa manera a tot arreu del país. És molt diferent ser valencià al cap i casal, a Morella, a Alcoi, Gandia o, és clar, al sud. Josep Enric Escribano apunta, en aquest sentit, que, a diferència del que passa en la demarcació de València, on el nom de la província coincideix amb el del país, al sud la valencianitat implica necessàriament el factor lingüístic. “Un valencianoparlant d’Elx s’identifica clarament com a valencià, però, això sí, com a valencià d’Elx, perquè entén que no acaba d’entrar perfectament en el motle de com s’ha articulat la valencianitat oficial”. Contrasten, en aquest sentit, els tòpics oficials de la valencianitat hegemònica, entesa a través de les Falles, els tarongers o les barraques de l’Albufera, amb un paisatge de palmeres, amb Fogueres —que, si bé són la mateixa festa, sempre hi ha latent la tendència a diferenciar-se’n, d’una banda i de l’altra— o Moros i Cristians. De la Renaixença ençà, el tòpic de la valencianitat hegemònica ha estat molt identificat amb el cap i casal i la seua àrea d’influència més immediata, i, en aquest sentit, des del sud no s’acaba d’encaixar plenament.

Aquesta és, de fet, una diferència clau a l’hora d’entendre la sociologia del país i les seues diferents velocitats o les dificultats perquè qualle una identitat més arrelada en la història pròpia. De les tres províncies espanyoles en què va quedar dividit el país, una portava el nom del conjunt. Aquesta metonímia deixava fora els altres valencians, que ara quedaven en una espècie de llimbs. Això ha permès que, com hem vist, en la demarcació central s’haja consolidat una mena de regionalisme banal que és molt més difícil a mesura que u s’allunya del cap i casal. La senyera oficial de l’autonomia, les quatre barres coronades amb franja blava, en aquestes quatre dècades d’autogovern, no ha quallat popularment, més enllà de les zones en què ja era un símbol vist com a propi, és a dir, al cap i casal i la seua àrea d’influència; lògicament, si tenim en compte que, històricament, era la bandera de la ciutat. Ara bé, regne i ciutat es confonien, i, més encara, de vegades hi havia la voluntat que es confonguessen. Tanmateix, la senyera que els valencians que ja no queien en aquesta zona d’influència directa feien onejar en les festes i les dates assenyalades com el símbol propi que els identificava sempre havia sigut la senyera de les quatre barres nues. Encara és així. No obstant això, la reacció anticatalanista que es va produir durant la Transició —el blaverisme—, aquella política d’estat, va problematitzar aquesta exhibició de la senyera nua, estrangeritzada com a catalana. Això ha comportat que allà on la senyera coronada no s’ha vernacularitzat, la bandera espanyola haja avançat posicions fins a fer-se quasi única. A Castelló, es va haver de substituir la franja blava per una de verda, mentre que, a Alacant, fins i tot les quatre barres s’han laminat, substituïdes per la bandera blanca i blava de la província marítima; més despersonalitzadora, impossible. No és gens fàcil ser valencià, quan, com veiem, fins i tot les quatre barres indiquen contrahegemonia.

Una coincidència plena entre tots els actors socials i polítics del sud és que el valencianisme necessita un relat de país arrelat al sud i que partisca des del sud. Escribano reflexiona, en aquest sentit, que “el sud no impugna el país: el problema que hi ha és que no hi ha hagut un relat que explique el país des del sud.” Des d’El Tempir es vol aprofitar aquesta oportunitat per a posar el sud al centre i començar la construcció del país invertint els punts cardinals. És per això que la pancarta amb què es manifestaran a Alacant tindrà com a lema “El sud: la clau que obri tots els panys”. En la mateixa línia, Natxo Bellido, que va ser el candidat de Compromís a l’alcaldia d’Alacant en 2015 i 2019, també destaca la necessitat de “ser capaços d’imaginar una idea de la valencianitat arrelada a les identitats del sud”, cosa que passa, primer de tot, per “desdramatitzar la pluralitat interna del país” i descentralitzar-lo, és a dir, que “l’agenda política i mediàtica siga més equilibrada i que no només gire al voltant del cap i casal i el seu hinterland”.

El sud es reivindica. I és que hi ha un fet evident: sense Alacant, no hi haurà País Valencià. Àlex Agulló, responsable del Casal Jaume I d’Elx, un dels més dinàmics del país, expressa que aquesta condició de frontera fa que l’activisme des del sud siga més resilient. Si ací és més difícil (encara) ser valencià, qui n’ha assumit plenament aquesta condició, lògicament, ho fa amb la pell endurida en milers de batalles quotidianes. La diferència, pel que fa a la vitalitat lingüística i nacional dins del País Valencià i dels Països Catalans, ve marcada per l’èxit assolit per l’aculturació i l’assimilació espanyola a la identitat castellana. En aquest sentit, si els valencians, respecte a catalans i illencs, podem dir que venim del futur, al sud, per tant, hi ha el futur del futur. Així doncs, potser caldria començar a mirar més els nostres països des del sud, si l’objectiu és renàixer.