«Siroll» de tractors, pop de primera

No deixa de ser ago­sa­rat, almenys encara, pre­sa­giar a El Petit de Cal Eril un futur equi­pa­ra­ble al dels omni­pre­sents Manel. No obs­tant això, l'aire que es res­pi­rava durant la pre­sen­tació «ofi­cial» –dijous a la nit al Cen­tre Artesà Tra­di­cionàrius de Gràcia– de l'àlbum I les sar­gan­ta­nes al sol («que no és el nos­tre disc de debut, sinó el segon, però la premsa pot ser molt cruel...», va etzi­bar Pons) era el carac­terístic d'un d'aquests moments que sem­bla que una «cosa» està coent-se: el tea­tre, ple com un ou; la crítica espe­ci­a­lit­zada, pre­sent; i les cançons, inte­gra­des ja en l'ima­gi­nari popu­lar d'aquest nou pop que, des de fa uns quants mesos, bull en sales –i esco­les!– de tot Cata­lu­nya.

«M'he com­prat un ele­fant. On el poso si és tan gran?», es pre­gunta l'Eril en un tema que busca la com­pli­ci­tat d'aquesta part infan­til de l'audiència que, com suc­ce­eix també en els reci­tals de Manel, no sol fallar mai en els seus bolos. Quan, refle­xi­ons com aquesta, que bé podrien haver estat popu­la­rit­za­des fa trenta anys per Xesco Boix («a casa l'escoltàvem molt», expli­cava, sense com­ple­xos, Pons en una entre­vista a aquest diari), es fonen amb deli­ris pro­pis de les ban­des més expe­ri­men­tals del folk psi­codèlic de l'uni­vers anglo­saxó (con­cen­trats, en el con­cert, en els trips pro­gres­sius del disc I les sar­gan­ta­nes al sol i L'amis­tat del cala­mar amb els quals El Petit de Cal Eril van fina­lit­zar el con­cert) és que uns quants clixés de la música a Cata­lu­nya han estat defi­ni­ti­va­ment tirats per terra. La quit­xa­lla. Heus aquí un públic insos­pi­tat d'aquest nou pop-folk català, del qual no només Manel i els Eril són cap­da­van­ters sinó que també en són els coll­ba­to­nins Anímic (molt habi­tu­ats, també, a tocar per a mar­recs, i que dijous al Tra­di­cionàrius van pujar a l'esce­nari per can­tar La Cate­ri­neta per la Mercè, una de les cançons popu­lars que l'Eril adapta) o el duet Ü_ma, amb Pau Vallvé (Esta­nis­lau Ver­det) al cap­da­vant.

Al Tra­di­cionàrius, Pons –tècnic de so, per cert, d'Albert Serra, direc­tor d'Honor de cava­lle­ria i El cant dels ocells–, distès i diver­tit, es va aca­bar de per­fi­lar com a «anti­he­roi» poten­cial d'aquesta escena. Els tres músics que l'acom­pa­nya­ven, als quals va cal­dre sumar diver­sos con­vi­dats, van esbos­sar unes atmos­fe­res d'acid-rock de secà que, quan esti­guin més assa­ja­des, es pre­ve­uen demo­li­do­res. I al final, el públic, com­pla­gut, va tor­nar a casa qui sap si pro­cu­rant ima­gi­nar-se la «pudor de purins i siroll de trac­tors» que hi ha a Guis­sona o for­mu­lant-se una altra de les qüesti­ons que els Eril plan­te­gen en el disc: ¿val la pena viure a Bar­ce­lona... per tenir-hi un gat?

El pop rural d'El Petit de Ca l'Eril ja ha con­que­rit la gran urbs i el cor d'uns quants bar­ce­lo­nins indie i moderns. Avui, se l'espera a Premià de Mar, el dia 17 a Mataró i el 24 a Saba­dell.