Llibres

novel·la

Xavier Cortadellas

Una infantesa estroncada

Els prin­ci­pals per­so­nat­ges de Cada color d'un riu han tin­gut una vida difícil. La majo­ria, durant la infan­tesa. Després que la seva mare hagi mort, Xènia viu sepa­rada del seu germà i de qui ja no vol reconèixer com el seu pare. Però és qui se n'ha sor­tit millor, encara que, en alguns capítols, l'Àlex, el nar­ra­dor i el prin­ci­pal per­so­natge d'aquesta pri­mera novel·la de Manuel de la Rosa, pensi que és Sigurd, el danès, que té el cap més ben moblat.

Cada color d'un riu és una novel·la poètica i ben escrita, si bé, com tan­tes altres novel·les d'avui, poc com­plexa, de fondària de bassa més que no pas de riu. Però en aquest cas em sem­bla que es jus­ti­fica perquè, de petit, l'Àlex va expe­ri­men­tar, junt amb la Minkara, un fet traumàtic que l'ha blo­que­jat prou perquè sigui incapaç de pre­veure què pot pas­sar i d'anar una mica més enllà del que fa o del que li diu la gent amb qui tracta.

Sen­ti­ments blo­que­jats

També està blo­que­jat en els seus sen­ti­ments. És per això que, si no ens digués que té un pas­sat d'alco­hol, un fill mort i una dona que el deixa, els lec­tors no hauríem pogut des­co­brir mai el que hi ha dar­rere de Zeb. O en el pas­sat d'Okonkwo, el nen africà de cinc o sis anys, que va viure un trauma sem­blant al que va viure la Minkara quan era petita.

L'Àlex no acaba d'expli­car-nos mai, tam­poc, aquest pri­mer trauma de la Minkara perquè amb prou fei­nes si en coneix algu­nes pin­ze­lla­des i perquè ella tam­poc no ho explica. Ara, que ja és gran, ho hau­ria tin­gut sen­zill si hagués anat a par­lar-ne amb la seva mare, que és també tia de la Minkara. Pot­ser li hau­ria dit coses que ell i que els lec­tors igno­rem. Però ni se l'hi acu­deix.

No gens dife­rent­ment del danès Sigurd, l'Àlex, doncs, viu com una fulla arros­se­gada pel riu del pre­sent, bas­cu­lant amunt i avall segons les apa­ri­ci­ons o des­a­pa­ri­ci­ons de la Minkara, segons les apa­ri­ci­ons o les des­a­pa­ri­ci­ons de la Xènia i segons el que li diu la gent que troba, men­tre prova de surar tot afer­rant-se al pneumàtic del riu del pas­sat que va com­par­tir amb la Minkara. Abans, natu­ral­ment, d'aquell fet traumàtic que va mar­car l'un i l'altre, si bé de manera dife­rent.

El pri­mer trauma

Tam­poc no sabem per què; pot­ser perquè va ser el pri­mer trauma d'ell, però el segon d'ella. En aquells temps més feliços, un dia la Minkara va rega­lar-li una capsa de lla­pis de colors –a la novel·la lle­gim sem­pre caixa–. L'Àlex deu ser tan bon dibui­xant com bon nar­ra­dor. Les seves des­crip­ci­ons, per exem­ple, tenen sem­pre el traç d'un dibuix ben mar­cat, con­cret. No hi ha ocell ni arbre en aquesta novel·la que no tin­gui sem­pre un nom propi.

Hi he sabut veure molt més sug­ge­ri­ment que pro­fun­di­tat. Ona­des i ona­des de trau­mes i de sen­ti­ments entra­nya­bles.

Cada color d'un riu
Manel de la Rosa
Editorial: Edicions del Periscopi (Barcelona, 2012) Pàgines: 245 Preu: 18 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.