La passió com a coneixement
Eugenio Trías va publicar fa més de trenta anys un assaig que aleshores em va fascinar, però m'atreveixo a dir que no només a mi, pel fet que representava una manera altra de fer filosofia: Tratado de la pasión, amb el qual va desenvolupar la idea que el pensament occidental s'ha construït com una afirmació de la racionalitat lligada a l'acció que, per tant, ha exclòs la passió com una forma de coneixement. A partir d'aquí, vindicant l'experiència cognoscitiva de la passió, Trías parla en aquest llibre de Tristany i Isolda (però també, posem per cas, de la vivència transformadora de Gustav von Aschenbach, tan obsessionat per la perfecció formal i el control de l'obra artística, quan descobreix la bellesa torbadora de l'adolescent Tadzio) amb un lliurament absolut a l'embriagadora òpera de Wagner inspirada en la llegenda fundacional de la concepció de l'Amor a Occident. La passió amorosa com una experiència que transforma, posa en qüestió, fa transcendir els límits imposats per l'ordre racional/social/moral. La passió com a transgressió i un coneixement altre.
La fascinació que Tratado de la pasión va exercir en la jove estudiant de filosofia que jo era fa trenta anys no era aliena al fet que Eugenio Trías hi desenvolupa el seu pensament parlant de l'amor tenint present la tradició filosòfica, contrariant-ne les línies més dominants, però també i, de fet, sobretot la literatura, la música, el cinema... El seu pensament fonamentalment estètic, amb una dimensió política en contra del poder exercit com una forma de control i reducció de l'experiència humana, es manifestava amb una llibertat assagística i una escriptura exuberant que l'apartava del rigorisme àrid del discurs filosòfic més acadèmic.
A Trías li interessava reflexionar sobre el paper de l'artista a la societat (a la ciutat), el discurs a l'ombra dels grans sistemes filosòfics, com ara els elogis a la follia que obren escletxes en el racionalisme platònic, i no era aliè a la influència de Nietzsche i del contemporani Foucault, de qui havia exaltat la seva filosofia “carnavalesca” que lloa la mudança de la identitat, la pluralitat del que podem ser, en contra de la uniformització del poder. També li interessava explorar en categories estètiques extremes, com ara el sublim i el sinistre, el qual va dur-lo a Hitchcock, de qui va escriure unes pàgines esplèndides a Lo bello y lo siniestro, assaig que també va publicar a principis dels anys 80.
Allò que Trías va escriure sobre el cinema de Hitchcock, definint el detectiu Scottie de Vértigo com un home al caire de l'abisme que també es transforma a través de la seva passió pel fantasma de Madeleine, m'hi va crear un vincle per sempre més. Això, malgrat tot el que va venir després que m'hi va distanciar fins a pràcticament deixar d'interessar-me, tot i les seves potents últimes reflexions sobre la relació de la música i la filosofia. També la d'aquelles que, anteriorment, van pensar la societat construint-se en una zona incerta entre caos i l'ordre o, considerant l'obra de Calderón de la Barca, la humanitat amb la seva part de bèstia: pensar el límits, les seves fronteres incertes i la seva transgressió. Però la distància la va crear el seu decantament cap a la religió, les suposades formes del cansament d'Occident, la seva reacció airada davant les proves que el seu pare, l'advocat falangista Carlos Trías, havia declarat en contra de Carrasco i Formiguera en un judici sumaríssim, la inesperada dretanització fins a l'aznarisme de l'antic esquerranós.
