Bon programa doble

Veure en directe Giles Rob­son & The Dirty Aces és com assis­tir a una reen­car­nació dels millors Dr. Feel­good, amb la diferència que Lee Bri­lle­aux, sem­pre impe­ca­ble­ment ves­tit, mai no hau­ria por­tat una samar­reta dels Ramo­nes suada en mil bata­lles i esce­na­ris. Giles Rob­son sí que ho fa, segu­ra­ment perquè per­tany a una altra gene­ració que ha vis­cut tan o més inten­sa­ment el punk que el blues i el rhythm'n'blues, i això es nota en la inten­si­tat sonora d'aquest jove quar­tet britànic que com­ple­ten altres músics vete­rans, com ara el gui­tar­rista d'ori­gen polonès Filip Koz­lowski, Ian Jen­nings (baix i con­tra­baix) i Mike Hellier (bate­ria). Dis­sabte a La Bom­bo­lla, la sala 2 de La Mirona de Salt, en una potent sessió doble del Black Music Fes­ti­val i en un càlid ambi­ent de club, Rob­son i la seva banda van mos­trar una gran ampli­tud de regis­tres, de John Lee Hooker a The Cramps, pas­sant per Can­ned Heat, amb majo­ria de temes pro­pis, com ara el sin­gle The mighty inci­ne­ra­tor, que rega­len al seu web en MP3.

I després d'aquesta catarsi de blues elèctric amb l'harmònica de Rob­son com a prin­ci­pal arma d'assalt, van ocu­par l'esce­nari –lite­ral­ment: eren set músics, que es repar­tien poc més d'un metre qua­drat per cap– els cata­lans Very Pomelo i el madri­leny Josele San­ti­ago (Los Ene­mi­gos), en una com­bi­nació gai­rebé inèdita, tan exci­tant com efec­tiva. Junts van tocar una vin­tena de temes dels res­pec­tius reper­to­ris, en català i en cas­tellà, amb una nor­ma­li­tat abso­luta i amb molt de soul i passió pel rock'n'roll, un dis­sabte a la nit en el barri dels meus som­nis...