Comèdia estripada dels fets d'avui

Una situació còmicament estripada, és el que planteja Dario Fo. S'imagina que una dona es troba immersa en una acció de revolta buidant les lleixes del supermercat i decideix amagar-se el botí a la panxa com si estigués embarassada? S'imagina un home que vol ser tan ètic que prefereix la misèria a robar? S'imagina un crèdul que va buscant pertot arreu la seva dona, que ara resulta que està embarassada, que ha trencat aigües amb gust de salmorra i acaba embarassant un policia? S'imagina algú que tots els agents dels diferents cossos policials tinguin el mateix rostre que l'avi pagès?

Una estripada, de principi a fi. Una disbauxa que l'espectador riu agraït des de la primera rèplica. Potser sí que l'arrencada ja és massa cridada, però de totes maneres, a la majoria dels espectadors, no els molesta gens. El més dolorós de tot plegat és que, si es treuen les gesticulacions, moltes de les situacions tenen visos de realitat.

Fo dibuixa un panorama desolador: els sindicalistes són uns crèduls (capaços de fer sopa amb menjar de canaris i trobar-ho bo) i caps quadrats (es tanquen a pensar dins dels armaris tot llegint bibliografia marxista); la policia, que també es manifesta contra la situació econòmica, després no dubta a detenir els més desheretats de la societat per una misèria. Hi ha, això sí, una certa solidaritat entre les víctimes. Però, incapaces d'organitzar-se, acaben cuinant menjar de gos i carregant cols, arròs i sucre com si fos una criatura.

Enjòlit va sorprendre amb una farsa com Corruptia (inspirant-se en el cas Gürtel). La Conquesta del Pol Sud va debutar amb una peça que parlava dels aturats sistèmics. El Tantarantana, com a sala alternativa, ha fet bandera de Dario Fo però també de molts dramaturgs i situacions d'inequívoc compromís social. Ara, tots junts, signen una comèdia, amb apunts de vodevil i de trama de pinzellada gruixuda. El que sobta de tot plegat és que tot és enormement coherent i facilita l'entrada al teatre a nou públic (que en surt enriolat i empipat alhora). I no és només perquè cadascú paga el que pot, o vol.