Crònica d'un darrer viatge

Amb tan sols 27 anys, la cine­asta xilena Dominga Soto­mayor va con­ver­tir-se en gua­nya­dora del Fes­ti­val de Rot­ter­dam del 2012 amb una curi­osa i radi­cal road-movie en què el pes metafòric que suposa el pas de la infan­tesa a l'edat adulta xoca amb la història d'una família en crisi que du a terme el seu dar­rer viatge. El títol de la pel·lícula posa de forma explícita la idea que la història es desen­vo­lupa en un lapse tem­po­ral. Bona part de l'acció té lloc en un cotxe i és obser­vada des del punt de vista de Lucía, la nena gran de la família. A la part de dar­rere del cotxe Lucía viatja amb el seu germà, juguen, pas­sen l'estona, s'expli­quen històries, viuen en un món infan­til for­jat a par­tir dels estímuls de la seva ima­gi­nació. A la part de davant del cotxe, hi ha els pares, que con­du­ei­xen i tra­ves­sen tota mena de pai­sat­ges xilens, en un viatge del qual en cap moment sabem quin és el seu destí. En un pri­mer moment tot fa supo­sar que ens tro­bem en un plàcid cap de set­mana, però de mica en mica ani­rem des­co­brint que alguna vella tensió s'ha tei­xit entre els pares i que l'hipotètic viatge feliç podria ser el viatge de comiat d'una família que mai més podrà tor­nar a viure ple­gada.

Dominga Soto­mayor roda la pel·lícula sense con­ces­si­ons. Els plans són llargs, la càmera es posa a l'inte­rior del vehi­cle per donar més força a la sen­sació del viatge i esti­mu­lar la claus­trofòbia i les coses que pas­sen o les tro­ba­des que tenen els per­so­nat­ges són sem­pre casu­als, sense forçar en cap moment el dra­ma­tisme. Hi ha una volun­tat de rigi­desa con­cep­tual més que esti­ma­ble, encara que en deter­mi­nats moments el pes de la metàfora posa en evidència que el viatge no és només un viatge físic sinó també un viatge moral i un viatge cap a altres eta­pes de la vida.