Amb Tàpies

Con­tra la con­venció

Des de la mort d'Antoni Tàpies, al febrer del 2012, la fun­dació que porta el seu nom no ha defa­llit en l'intent de res­pon­dre al nombrós públic que visità els espais de l'antiga Mon­ta­ner i Simón per dei­xar pet­jada del seu con­dol l'endemà de la mort de l'insigne artista, un esforç que ha escla­tat enguany amb la doble expo­sició, al Museu Naci­o­nal de Cata­lu­nya i a la Fun­dació Antoni Tàpies, amb el títol Tàpies. Des de l'inte­rior, i que serà aquest estiu al Palau For­tuny de Venècia, amb motiu de la Bien­nal. I és que ara comen­cen a aparèixer aque­lles obres que Tàpies es va reser­var, que volia rete­nir a prop i que no pen­sava inte­grar en el cir­cuit comer­cial. Mol­tes tenen un caràcter íntim o fami­liar, com la tela que clava els tova­llons de la família, tal com cadascú els plega, després d'un àpat d'un dia qual­se­vol. Altres són crits de lli­ber­tat d'acció i rebel·lió de l'artista con­tra la con­venció de la pin­tura.

Tàpies i la des­trucció

L'artista per­tany a una gene­ració que trenca amb la figu­ració esta­blerta per cor­rents ante­ri­ors i que pinta amb el gest des de l'inte­rior, en una post­guerra que busca un nou huma­nisme per res­sor­gir de la crisi interna. La carn es torna pin­tura amb Fau­trier, la ment escampa el traç espon­tani dels per­so­nat­ges de Dubuf­fet, les teles són fora­da­des per Fon­tana i la pin­tura esdevé per­formàtica. El crit del cos sense òrgans d'Artaud s'ha alçat amb veu d'estómac per enre­gis­trar aquell Pour en finir avec le juge­ment de Dieu un dia del 1947, poc abans de la mort del poeta des­truït. Les obres de Tàpies que pen­gen de les parets de la Fun­dació tenen aquest aire des­truc­tor. L'artista es rebel·la con­tra ell mateix, gira i regira la tela, el bas­ti­dor, l'agre­deix, rat­lla i rasca les superfícies, enfunda el bas­ti­dor en plàstic trans­pa­rent i crea un nou cos pictòric més a prop dels mono­croms que no tri­ga­ran a aparèixer en la pin­tura dels anys cin­quanta. Tàpies fa seu aquell “assas­si­nar la pin­tura” que havia pro­di­gat Joan Miró als anys vint. Per a Tàpies, “l'artista sem­pre lluita con­tra l'art esta­blert, l'art accep­tat, ofi­cial” i, així, rebel·lant-se con­tra ell mateix, “l'artista està con­tra l'estètica”.

Sen­zill i pobre

La selecció del MNAC, guiada per la intuïció dels comis­sa­ris Vicent Todolí i Lau­rence Ras­sel, posa l'èmfasi en la pin­tura tapi­ana dels anys noranta, si bé amb unes notes prèvies dels ini­cis de l'època de Dau al Set. La selecció no és més ama­ble que la feta a la fun­dació que du el seu nom, però manté unes cons­tants: la passió per l'objecte, la presència de les coses enfront de la seva repre­sen­tació, objec­tes que esde­ve­nen signe d'una vida sen­zi­lla i la pobresa pels mate­ri­als: cartró, cor­dill, roba, fusta o fil­ferro. Hi retro­bem el cos, sem­pre frag­men­tat, la des­in­te­gració de la matèria i l'aca­ra­ment de l'artista a la decadència física i a la mort. Un con­junt que ha ban­de­jat la part més ori­en­ta­lista de l'autor per mos­trar-nos el Tàpies més modern, més secu­lar, més inde­pen­dent, més lliure.