Història i realisme màgic

Sal­man Rush­die és cone­gut per haver estat objecte d'una fatwa per la publi­cació l'any 1988 d'Els ver­sos satànics i haver-se con­ver­tit en una víctima de la lli­ber­tat d'expressió. Set anys abans, però, Rush­die va publi­car la que és con­si­de­rada la seva millor obra i un dels títols clau de la lite­ra­tura post­co­lo­nial: Els fills de la mit­ja­nit. A par­tir del relat en pri­mera per­sona de Saleem Sinai, un nen nas­cut a la mit­ja­nit del 15 d'agost de 1947 –data de la inde­pendència de l'Índia del poder britànic– s'arti­cula un gran fresc en què s'inter­cala la gran història amb la ficció i amb algu­nes notes de rea­lisme màgic. Rush­die sem­pre va negar-se a qual­se­vol adap­tació del seu lli­bre al cinema, fins que, mera­ve­llat per l'uni­vers de la cine­asta cana­denca d'ori­gen indi Deepa Mehta –autora de Water i Fire–, va deci­dir ven­dre'n els drets. En els trac­tes de Rush­die hi havia la pos­si­bi­li­tat de ser ell mateix el guio­nista de l'adap­tació.

Un dels grans pre­ju­di­cis que solen mar­car les rela­ci­ons entre cinema i lite­ra­tura és la idea que la pel·lícula adap­tada ha de ser més sim­ple que la novel·la, perquè el cinema és un art popu­lar per a un públic molt extens. La sen­sació que pro­voca l'adap­tació de Deepa Mehta és que el seu tre­ball es pre­o­cupa de tro­bar allò que podríem defi­nir com una mena d'acces­si­bi­li­tat icònica que pugui aju­dar l'espec­ta­dor a afron­tar el seguit d'històries que s'expli­quen i poder entrar millor en el món de Rush­die. Aquesta acces­si­bi­li­tat es posa de mani­fest per la idea de fer una pel·lícula agra­da­ble visu­al­ment, i que generi les dosis d'ama­bi­li­tat sufi­ci­ents perquè el públic pugui dis­fru­tar de la seva història. El perill de l'ope­ració no és el de la sim­pli­fi­cació –no tant del con­tin­gut del relat, ja que tota adap­tació és en prin­cipi una traïció– sinó el fet que l'adap­tació acaba trans­for­mant-se més en una luxosa il·lus­tració que en la inter­pre­tació d'un text.