guaita. que. fan. ara
J.b
Les comèdies amables del Grec
‘Tots fem comèdia' guanya la partida a ‘La banqueta' i a la comèdia filosòfica de ‘L'accident'
El Festival Grec és un aparador molt ampli d'espectacles pensat per a tot tipus de públics i moments. Hi ha moments per a la sorpresa, per a la denúncia i per al riure més amable. En aquest sentit, els espectacles que aguanten tot el mes, es mouen principalment en clau de comèdia: és el cas de La banqueta i de Tots fem comèdia. També George Kaplan té una certa mirada còmica però sobresurt la denúncia i la contradicció. En les produccions de la primera setmana, també es va veure fugisserament (probablement trobarà espai per fer una segona estada a Barcelona la temporada vinent) L'accident. Aquesta és una comèdia molt particular que navega des del compromís vital amb l'home de Camus. De les tres comèdies analitzades en l'arrencada del Grec, guanya en proximitat i resposta del públic Tots fem comèdia, una dramatúrgia escrita i dirigida per Joaquim Oristrell, escrita a partir de les seves pulsacions de crisi creativa i qüestionament de l'entorn. Hàbil en els girs per a guions televisius, sap trobar suc de bons gags interpretats amb molta fusteria teatral per dues bèsties de la comèdia (sigui en el format teatral o televisiu) com són Jordi Bosch i Ferran Rañé.
La banqueta reivindica la comèdia francesa. Dramatúrgies que, d'una situació insòlita, es desgrana tot una raó dels personatges que despulla les intimitats més doloroses dels seus protagonistes (i que el públic pot descobrir-se, identificat). Però l'obra de Gérald Sibleyras no desplega la trama com sí solen fer Éric-Emmanuel Schmitt (El llibertí, Variacions enigmàtiques), Yasmina Reza (Art, Un déu salvatge, Una comèdia espanyola), o Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière (El nom), per citar només alguns dramaturgs que han fet fortuna a la cartellera de Barcelona els últims anys. La banqueta, en realitat, es queda sense pólvora a meitat de l'espectacle, i té un final més aviat trist, tot i el bon ofici de, sobretot, Pep Ferrer i Ricard Borràs. Aquests dos intèrprets que tenen el privilegi d'assajar en una mítica sala la seva gira de piano a 4 mans se senten incapaços d'assajar. La infidelitat creativa els encalla. Si a la primera peça, són dos pianistes, sense piano, a Tots fem comèdia el músic Joan Vives (que debuta com a entusiasta acompanyant fent-se valdre amb màximes del tipus “així com tenir un piano no significa ser un pianista, tenir fills no vol dir ser pare”) sí que el toca en directe. I és que, com els pianistes de raça, sempre sota els seus dits hi ha la intel·ligència de l'experiència, del que calla i observa els èxits i els fracassos. Joaquim Oristrell fa cantar els protagonistes (encara que no en tinguin ni ganes ni veu!) i explota petites emocions. Com la de l'artista adult que sent com tothom el retira del mercat i ell és incapaç de donar-li el tomb. El que demostra que la peça roda bé, és percebre que tots cinc actors s'ho passen bé a escena, amb uns personatges tan arquetípics com irreals. Però això és el de menys.
Per últim, l'invent de Carme Cané a L'accident. Té molta gràcia quan els àngels de la guarda de dos teòrics ateus miren per aconseguir que prosperin al cel. Sobretot, quan aconsegueixen lligar cites de l'ateu però en l'argot de dos advocats defensors que han de retre comptes (i enganyar Déu pel bé de l'opositor) a uns jutges implacables. La peripècia, que es construeix a partir d'un fet real perquè Camus va morir d'accident de cotxe quan tenia bitllet de tren per tornar a casa (l'absurditat de la vida, com preconitzava Camus), decau per la tria dels textos com Els justos, L'estranger o Calígula i per una certa mirada massa viquipedista. Vol aportar massa informació que, al principi, contextualitza però al final esgota i molesta. I el traç de comèdia s'esborra irremeiablement.