Ni amor ni res

Fa gai­rebé vint anys, Krysz­tof Kies­lowski va rea­lit­zar una cele­brada tri­lo­gia amb la qual va refle­xi­o­nar sobre la difi­cul­tat indi­vi­dual d'encar­nar els valors pro­cla­mats per la Revo­lució Fran­cesa: lli­ber­tat, igual­tat, fra­ter­ni­tat. Cada film va tro­bar un lloc en un dels grans fes­ti­vals euro­peus: Canes, Venècia i Berlín. Durant aquest últim any, l'austríac Ulrich Seidl també ha anat pre­sen­tant als matei­xos fes­ti­vals els films d'una tri­lo­gia que, amb el títol genèric i sarcàstic de Paradís, aporta una mirada que, com és propi d'aquest cine­asta austríac, vol ser cor­ro­siva sobre les for­mes de vida dels euro­peus.

Els títols res­pec­tius dels tres films, que s'estre­na­ran con­se­cu­ti­va­ment durant tres set­ma­nes a l'Estat espa­nyol a par­tir d'avui, són Amor, Fe i Espe­rança. En una carta que va adreçar als corin­tis, Pau va dir que són les tres coses que per­du­ra­ran per sem­pre. Sobre­tot l'amor, al qual posa per damunt de tot. Curi­o­sa­ment, al final de Blau, la pri­mera part de la tri­lo­gia de Kies­lowski, una can­tata fa pre­sent el text paulí que afirma que sense amor no som res. D'aquesta manera, el cine­asta polonès, tot i la seva visió escèptica i fins i tot des­es­pe­rançada, també ho afir­mava i con­ce­dia una pos­si­bi­li­tat als humans a través de l'amor. No és el cas del tre­mend Ulrich Seidl, que, sigui com sigui, no sem­bla que con­ce­deixi cap opor­tu­ni­tat als éssers humans de ser-ho pròpia­ment. D'aquí, la seva visió no se sap si és des­es­pe­rada o cínica. O pot­ser n'és una bar­reja.

El cas és que, en la pri­mera entrega de la tri­lo­gia, Ulrich Seidl s'endú una dona austríaca a Kenya perquè hi com­pleixi el desig d'unes vacan­ces para­disíaques. La dona, de classe tre­ba­lla­dora, ha arri­bat a la sei­xan­tena. Imme­di­a­ta­ment, l'asset­gen els nois afri­cans que, amb els seus cos­sos bells i potents, són una pro­mesa del plaer. Ella s'hi resis­teix perquè busca una altra cosa, que podria ser l'amor o, com a mínim, una mica de deli­ca­desa. Un dels nois sap seduir-la i li fa creure que és capaç de des­per­tar-li un desig sin­cer i fins i tot una mica d'amor. Aquesta idea és, com pot supo­sar-se, una men­tida. S'ha de reconèixer que Seidl no ridi­cu­litza el cos volu­minós de l'esplèndida actriu Mar­ga­rete Tie­sel, a la qual embol­ca­lla amb una llum sub­til en la pri­mera tro­bada sexual, però aquest cine­asta no té com­passió. Pot sem­blar el més crític de tots, però la seva mirada acaba sent reduc­ci­o­nista: en aquesta pel·lícula, pre­senta un món habi­tat per euro­pees ingènues o estúpides i per uns afri­cans que se n'apro­fi­ten.