Magritte al planeta dels simis

Ne m'oublie pas es pre­senta com “una cre­ació fran­co­no­ru­ega que com­bina actors i tite­lles de mida humana, ambi­en­tació nòrdica i cants onírics”. La des­cripció és bas­tant exacta, però les parau­les no deli­mi­ten prou bé el que plan­teja el cre­a­dor francès Phi­lippe Genty (1938) en aquest mun­tatge gai­rebé sense parau­les (“El mico s'ha men­jat la meva mà”
–diu obses­si­va­ment una de les actrius– [...], jo m'he men­jat el mico i la meva mà”) estre­nat a l'Estat espa­nyol dins de Tem­po­rada Alta, on Genty ja va pre­sen­tar Boli­loc, el 2008, i Voya­geurs immo­bi­les, el 2010.

De fet, aquesta és una revisió del clàssic de Genty, estre­nat el 1992 al Théatre de la Ville de París. En aquesta nova versió, els pro­ta­go­nis­tes són nou joves actors i actrius for­mats a l'Escola de Tea­tre Ges­tual de Ver­dal (Noru­ega): uns intèrprets ide­als per repre­sen­tar els som­nis i els mal­sons de Genty, que com tots els grans cre­a­dors té un uni­vers propi per­fec­ta­ment defi­nit. El tre­ball amb els tite­lles és impe­ca­ble, fins al punt que hi ha moments que costa iden­ti­fi­car qui és l'actor i qui és el seu tite­lla, i estètica­ment l'espec­ta­cle està far­cit d'imat­ges poètiques ple­nes de força, algu­nes diver­ti­des, d'altres inqui­e­tants, cons­truïdes amb tea­tre ges­tual, dansa i música. S'intu­eix un fil argu­men­tal en aquest seguit d'esce­nes amb simis antro­po­morfs i homes i dones dese­qui­li­brats, però un cop has per­dut el fil et sents lliure per ima­gi­nar uns per­so­nat­ges de Magritte al mig del pla­neta dels simis.