Isidre Grau (Sabadell, 1945), com altres patums literàries catalanes a la part de l’ombra dels focus mediàtics, és un autor constant que, sense fer soroll, manté l’ànim despert, la ploma esmolada i la curiositat inquieta.

I està de celebració. “Aquest 2025 em serà una mica especial. El setembre –a més de complir els 80– farà 50 anys que em vaig posar a escriure. I el desembre en farà 40 que vaig guanyar el Sant Jordi, que és com si et canonitzessin. Però la vida continua...”, comenta l’autor.

Durant anys va ser professor de català i de tècniques literàries i, com a autor, té una trajectòria consolidada: divuit novel·les, una vintena de reculls de relats –sol o formant part del grup Ofèlia Dracs–, a més d’assajos, literatura infantil i una desena de premis, entre els quals, el Sant Jordi citat.

Ara presenta Què ens queda dels nostres, publicat per l’editorial Trípode, que ell mateix defineix com a “memòries familiars” i que es el seu “primer llibre de no-ficció”.

“Què ens queda de nosaltres no és tan sols el títol del llibre, sinó també la pregunta que el lector està convidat a fer-se. Però, qui són els nostres? Aquesta és la primera qüestió que haurà de respondre’s cadascú, ja que en aquest plural s’hi poden aplegar tots aquells que hagin tingut un paper decisiu en la formació personal”, assegura Grau. “Poder fer conviure els escenaris del present amb els del passat posa en valor el patrimoni personal, aquell que hem anat acumulant sense pensar-hi, però que de sobte pot germinar sota noves expressions. No per recrear-se en la nostàlgia, ni amb la pretensió de ressuscitar-los, sinó com una ampliació dels nostres horitzons vitals.”

Els motius que han empés Isidre Grau a escriure aquest llibre són clars. “Són idees que es van coent amb el temps, fins que t’hi poses. Diguem que és com passar comptes amb els que ja no hi són, però que t’han deixat una petjada intensa i inesborrable. El propòsit era parlar més d’ells que de mi –no tinc cap interès per fer biografia–, encara que és una manera de fer-me un retrat indirecte.”

Grau partia de records dispersos i d’una correspondència real entre els seus pares. Coses que no requereixen cap guió previ, només decidir com les treballes. I s’hi va posar l’abril del 2020, en plena pandèmia. “Les cartes són molt reals i se’n pot extreure molta informació, però en vaig triar el que em semblava més pertinent, per no embafar el lector. Les notícies d’època que incloc les vaig anar buscant segons les necessitava. Com, per exemple, recórrer als paral·lelismes amb la novel·la Rua de captius, de Francesc Grau i Viader, per saber la realitat dels camps de concentració... Potser la dificultat més gran és dosificar el que hi poses i el que no hi poses, perquè en el fons es tracta de construir un llibre que comuniqui amb els lectors, que digui coses concretes sense cansar-los”, comenta Grau.

Quan s’escriu dels que no hi són, és evident que no podem saber què n’opinen del text, si s’hi senten identificats o es disgusten per algun punt de vista. “Són difícils de preveure les seves opinions, perquè els canvis de mentalitat entre ells i nosaltres són abismals. Potser s’escandalitzarien perquè parlo tan clar i els sabria greu que moltes coses anessin com van anar.... Encara que m’avanço a considerar-los una bona gent, que van fer tot el que van poder, o potser no en van saber més, en una època molt més dura del que ara podem recordar, quan els records emotius tendeixen a suavitzar-ho tot.”

Més enllà de les anècdotes, de les peripècies particulars, el text vol ser una reflexió sobre les herències emocionals, sobre allò que ens ha impactat. Una reflexió sobre les transferències familiars, tant les que actuen per afinitat com les que es generen per oposició. I també, com aprenem a valorar-les o rebutjar-les amb el pas del temps.

Aquesta història, tot i que no hi ha res de ficció, “pot ser llegida com un material de novel·la”, opina Grau. “Importa poc qui hi ha al darrere, el que importa és la mirada i la sensibilitat a l’hora de recrear –i seleccionar– les experiències viscudes, de manera que es converteixin en miralls de les que bateguen dins el lector. Si el que s’hi diu dispara els ressorts d’altres memòries, escriure haurà valgut la pena”, conclou Isidre Grau.