Les lliçons dels mestres

Els modèlics pro­gra­ma­dors del Fes­ti­val In-edit

han sabut com­bi­nar any rere any docu­men­tals de dife­rents gèneres, èpoques i, fins i tot, acti­tuds. Una de les fórmu­les per anar-hi és dei­xar-se dur sense pre­ju­di­cis, no triar gaire i dis­fru­tar de films que pre­su­mi­ble­ment no hau­ries anat a veure. Jo busco línia a línia del pro­grama per triar, però acabo entu­si­as­mat amb pel·lícules late­rals, velles joies que ens venen com a com­ple­ment de les cites ine­lu­di­bles.

Els en reco­ma­naré tres que poden recu­pe­rar el cap de set­mana. La pri­mera és AKA Doc Pomus, un docu­men­tal de cent minuts sig­nat per Peter Miller i William Hech­ter el 2012. Es tracta d'un recor­re­gut per la vida del com­po­si­tor Doc Pomus des de la seva infan­tesa, quan va con­treure una poli­o­mi­e­li­tis als sis anys –a la pis­cina d'unes colònies men­tre esca­pava de l'epidèmia que asso­lava les llars del seu Bro­oklyn natal–, fins al seu final el 1991, quan va morir d'un càncer de pulmó com a con­seqüència del tabac –fumava qua­tre paquets de cigar­rets dia­ris–. Els hits que va sig­nar al cos­tat de Mort Shu­man i amb la pare­lla Lei­ber & Sto­ller el van por­tar al cim en com­po­si­ci­ons per a figu­res com Dion, Drif­ters, Ray Char­les i Elvis, que es va ena­mo­rar de temes com Sus­pi­cion, Sur­ren­der i Viva las Vegas! L'apa­rició dels grups i solis­tes dels sei­xanta van fer per­dre la feina a molts dels com­po­si­tors de Nova York. La vida de Pomus va pas­sar per les addic­ci­ons, el final d'un matri­moni idíl·lic. Es va con­ver­tir en una figura de culte per a Len­non, Dylan i Lou Reed, que li dedi­ca­ria el com­mo­ve­dor Magic and loss. L'intent de sobre­viure fent-se juga­dor de car­tes, l'enorme carisma i l'èxit amb les dones són alguns del apunts d'un film magis­tral, per com­prar-se'l i apren­dre'n. Es pot tor­nar a veure dis­sabte a les vuit del ves­pre.

Més que reco­ma­na­bles han estat també els dos docu­men­tals The Jazz Mes­sen­gers i Betty Car­ter, que coin­ci­dei­xen amb el Fes­ti­val de Jazz de Bar­ce­lona. Diri­gits per Dick Fon­taine el 1987 i el 1994, ens mos­tren dos catedràtics del jazz a través de la seva savi­esa i de la trans­missió que van fer els seus músics i dei­xe­bles. Plan­ter de figu­res del jazz, els Mes­sen­gers d'Art Blakey van reclu­tar Clif­ford Brown, Wayne Shor­ter, Lee Mor­gan, Keith Jar­rett i els tres ger­mans Mar­sa­lis, entre cen­te­nars, fins a la seva mort el 1990. Ano­me­nat el padrí a la seva uni­ver­si­tat jazzística, Blakey deia que el jazz era la forma més ele­vada d'exe­cució musi­cal. La manera d'inter­ca­lar rit­mes i de donar opor­tu­ni­tats als joves és un dels lle­gats d'un músic d'un temps incom­pa­ra­ble, un clàssic. Com a com­ple­ment, el film breu sobre Betty Car­ter és també un al·legat. Com Blakey, Car­ter afir­mava que no volia que el jazz, com a cul­tura espontània i cre­a­tiva, morís.