El nét del pirata

Bon dia a tot­hom, em dic Manuel Cuyàs Gibert i vaig néixer el 28 d'agost del 1952 en aquesta casa on visc ara i on amb unes inter­mitències he vis­cut sem­pre. Els meus pares van com­pro­var que era un nen, van que­dar molt satis­fets, i em van impo­sar el nom ine­vi­ta­ble en els pri­mogènits de la família. L'any següent van tenir una nena, la meva ger­mana Marta, i el vis­ti­plau també va ser ator­gat. Encara al cap d'uns anys va venir un altre noi, en Jordi, i tot i que sem­bla que aquest en prin­cipi no l'espe­ra­ven, igual­ment va ser ben­vin­gut. Els meus pares, com tots els pares nor­mals d'aquest món, eren en aquest aspecte de bon con­for­mar i a tots els bateigs hi va haver con­fits.

La casa que dic, que tindrà un cert pro­ta­go­nisme en la nar­ració verídica que ara comença, va ser manada cons­truir a la Ram­bla de Mataró per Antoni Cuyàs Sam­pere, el rebesavi pirata. El meu pare em cor­re­gi­ria: “pirata, no: cor­sari”. Jo també he pro­vat d'impo­sar l'apel·latiu cor­recte entre els fami­li­ars i amics, però “pirata” sem­pre ha sor­tit gua­nyant, i no hi ha en aquest punt res a fer. Entenc que “pirata” és més intel·ligi­ble i de més enver­ga­dura romàntica que “cor­sari”, però la història con­signa que el senyor Antoni no va ser un ban­dit que anés per lliure, com és propi dels homes que la lite­ra­tura i la imat­ge­ria han pin­tat amb un moca­dor al cap i amb la ban­dera de la cala­vera al pal més alt, sinó que ho va ser amb patents de cors: papers legals este­sos i sege­llats pel govern del país al qual va anar a ser­vir, la República Argen­tina.

Després de dos anys juve­nils de fer tro­nar i ploure per Mar del Plata i per l'Atlàntic obert i d'haver saque­jat totes les naus bra­si­le­res que li van sor­tir al pas amb la goleta Rayo Argen­tino de la seva pro­pi­e­tat, el senyor Antoni havia reu­nit una for­tuna tan gran que va ple­gar veles, va tre­pit­jar terra ferma i es va con­ver­tir en un hisen­dat amb cases, ter­res i nego­cis a la província d'Entre Ríos i a la ciu­tat de Mon­te­vi­deo, lla­vors capi­tal de l'ano­me­nada Pro­vin­cia Ori­en­tal.

Don Antoni, nas­cut a Mataró el 1802 i mort a la mateixa ciu­tat el 1890, va viure vui­tanta-vuit anys. En aquest lapse tem­po­ral de presència a la terra va fer de tot. Va estu­diar de pilot, se'n va anar de casa, va comer­ciar per la Medi­terrània i el Cantàbric, i va viat­jar regu­lar­ment a Cuba, on en una reca­lada va ser tan­cat unes hores en una presó. Després de mol­tes mar­ra­des i alguna inde­cisió va arri­bar final­ment a l'Argen­tina. Allí, a més de l'acti­vi­tat que aca­bem d'esmen­tar, va ender­ro­car dic­ta­dors i en va enal­tir d'altres, va ser con­de­co­rat pel govern argentí i per la reina Isa­bel II d'Espa­nya, va ser vicecònsol i cònsol espa­nyol a Mon­te­vi­deo, va com­prar pro­pi­e­tats i en va ven­dre, va crear i fer fun­ci­o­nar bòbiles, va ser rama­der de molts caps, va comer­ciar amb pells i bes­tiar, va con­su­mir mate, va ser­vir-se la millor carn, va men­jar duraz­nos i fru­ti­llas, va con­tem­plar cre­pus­cles inter­mi­na­bles, es va ren­tar les mans abans de sopar, va anar a dor­mir si tenia son i va tor­nar, ja vell, a la terra i la ciu­tat que l'havia vist par­tir de jove, on va ini­ciar encara una nova vida. Sem­pre, però, ha estat i serà “el pirata” per aquells dos anys d'abor­dat­ges. O “el cor­sari” que el pare, que hau­ria vol­gut que se'l recordés com a nego­ci­ant, polític o diplomàtic, resig­na­da­ment pre­fe­ria. Ja pots fer i des­fer, que les acci­ons extre­mes mar­quen amb foc la bio­gra­fia dels vius i dels morts.

Antoni Cuyàs es va casar dues vega­des: la pri­mera a Bue­nos Aires i la segona, un cop enviu­dat, a Mataró, i no va tenir fills. Ara és quan el lec­tor es pre­gunta amb quin dret el tracto amb fami­li­a­ri­tat i com és que duc el seu cognom. Lec­tor impa­ci­ent, tot que­darà en aquest ini­cial capítol acla­rit.

Així que va haver amar­rat defi­ni­ti­va­ment el Rayo Argen­tino, don Antoni va con­traure matri­moni amb Mari­quita Blanco, una noia bonica, pàl·lida, pie­tosa i d'aires vapo­ro­sos que havia cone­gut i fes­te­jat entre nave­gació i nave­gació. El llop de mar, el ter­ror de les cos­tes del Bra­sil, l'infli­gi­dor de càstigs severíssims a la tri­pu­lació esva­lo­tada, el padrí d'un duel que va segar la vida del seu millor amic en una platja remota, devia ama­gar una ànima càndida, devia ser un pro­ducte arro­do­nit de la novel·lística de l'època, perquè durant el pro­me­tatge no es va ado­nar que la seva dolça Mari­quita estava tocada per una follia mòrbida que afec­tava mitja família i que desen­vo­lupà fins a la mort.

Va obser­var mani­o­bres estra­nyes en la mare de la noia, que empe­nyia la pare­lla a casar-se com més aviat millor; va cons­ta­tar que l'oncle d'ella, un sacer­dot que li feia de con­fes­sor, era un dese­qui­li­brat el qual de vega­des havien de lli­gar de mans i peus, però, dis­tret amb les seves ocu­pa­ci­ons marítimes, no hi va donar més importància. El dia d'anar a l'altar ja havia cai­gut en l'engany i era tard per fer-se enrere.

Obser­vem com el nos­tre heroi des­criu la cerimònia nup­cial en les memòries manus­cri­tes que con­servo: “Sali­mos de casa una madru­gada de agosto, los dos novios, la madre y el her­mano mayor. La luna estaba en su men­guante y bri­llaba ape­nas con una pálida melan­colía, sus rayos lle­ga­ban a noso­tros cuasi imper­cep­ti­bles, rei­naba un silen­cio pro­fundo y sepul­cral.” L'esce­nari que ens pinta només podia aco­llir l'acció que segueix: “Lle­ga­mos a la igle­sia. Yo estaba absorto, entre­gado a una medi­tación triste. Me veía rode­ado de un sacer­dote demente, de una sue­gra fanática y nula, de un cuñado y padrino sin corazón, sin inte­li­gen­cia, un simplón, y de una mujer que, qui­ta­das las espe­ran­zas de poderla refor­mar, era igual a los demás. Yo no sé qué encon­traba de lúgubre, de afli­gente, en aque­lla reunión de per­so­nas sin razo­na­mi­ento sólido, sin cri­te­rio.”

La unió va ser beneïda i el seguici tornà a casa: “Ter­minó la función y nos reti­ra­mos. Yo no des­pegué mis labios durante el camino; no sé lo que tenía, no veía dónde pisaba, un sen­ti­mi­ento interno des­co­no­cido me aho­gaba, sufría sin saber la causa, sin saber por qué. Mi mujer me pre­gun­taba sin res­pon­derle y mi silen­cio prin­ci­pi­aba a alar­marla cuando lle­ga­mos a casa. Enton­ces mi pecho opri­mido hizo una explosión fuerte y pror­rumpí en copi­oso llanto.”

El dia va transcórrer amb cele­bra­ci­ons fins que, arri­bada de nou la nit, “se trató de des­can­sar”. Reti­rat a l'habi­tació amb la seva dona, el senyor Antoni, que vivia a la casa dels sogres, no sabia que l'espe­rava el dis­gust suprem de la jor­nada: “La novia estuvo suma­mente tierna, extre­ma­da­mente amante y cariñosa, pero de ningún modo dis­pu­esta a per­der la vir­gi­ni­dad.”

Mari­quita Blanco havia fet vot de cas­te­dat als dotze anys forçada per l'oncle capellà. Tot­hom a la casa ho sabia, i ningú n'havia infor­mat el promès.

El cor­sari va sor­tir de l'habi­tació i va anar a tru­car on dor­mia la sogra “fanática y nula”. “Fue menes­ter ape­lar a la inter­vención de la madre, que allanó las difi­cul­ta­des con una santa plática.”

Les difi­cul­ta­des de la nit de nuvis van ser alla­na­das, i no sabem res de les poste­ri­ors, però el cert és que el matri­moni no va tenir fills i que el senyor Antoni va con­viure sem­pre amb una dona d'ulls vidri­o­sos que reia o plo­rava sense motiu, “qui­ta­das todas las espe­ran­zas de poderla refor­mar”.