Una nit molt ben estelada
Aviso que estic a punt de fer una cosa molt lletja, recomanar un espectacle que, ara per ara, és difícil que pugueu veure. Per això, aquest article vol ser una modesta reivindicació.
Fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de veure una representació d'Animals de companyia, dirigida per Marilia Samper i escrita per Estel Solé. Solé i els altres quatre actors que interpreten l'obra (Edu Buch, Míriam Tortosa, Jordi Vaqué i Martina Tresserra) han format fa poc més d'un any la companyia La Mandanga.
Una noia torna a casa després d'estar dos mesos ingressada en un psiquiàtric i quatre amics la reben amb una festa sorpresa. Un crescendo de comèdia d'embolics que assoleix el zenit en un monòleg que Buch broda dóna pas a una segona part amb molta intensitat dramàtica. L'obra funciona i tensa les fibres sensibles de l'espectador. Els actors, si apliquem la banalitat de les notes d'escola, les treuen altes.
D'acord, però què més aporten? Amb un sistema cultural tan maltractat per administracions i públic (sí, el públic també en som molt responsables), i amb cultural vull referir-me a tots els àmbits, resulta que han acabat fent les representacions en cases particulars, amb els atractius, però també amb les inevitables incomoditats, que això comporta. Com si fos el teatre clandestí de Václav Havel que es feia a Praga durant la dècada dels anys setanta; aquí intenten respirar sota la pressió social, que no política.
A més de subvertir les limitacions de l'entorn i haver generat un espai de fugida, La Mandanga té un discurs reivindicatiu coherent i, per reblar-ho, et conviden a una cervesa que pots beure mentre ells interpreten. Una cervesa qualsevol? No, una cervesa Estelada, “marca que cedeix el 50% dels beneficis a organismes i entitats que defensen la llengua, la cultura i la llibertat del poble català”. Per cert, és molt bona, i amb la cervesa sóc tan exigent com amb el teatre.
