L'ombra del monstre

De vegades sembla com si l'art contemporani tingués un únic mestre i guru, Marcel Duchamp, si més no pel que fa les pràctiques més conceptuals i immaterials. Però l'ombra de Picasso és molt allargada i ha arribat fins al segle XXI amb la mateixa arrogància i potència amb què es va imposar al llarg del segle XX. És, si més no, curiós que fins ara no s'hagués estudiat amb deteniment quina ha estat la veritable petjada del geni malagueny en els artistes actuals. Potser perquè sembla massa evident, potser perquè el monstre imposa massa.

Encara que s'havia fet en episodis parcials, l'exposició Post-Picasso. Reaccions contemporànies, que a partir d'avui es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, és el primer intent a escala global de mostrar l'empremta de Picasso en l'art contemporani. És una exposició que es podria fer de mil maneres diferents, però el seu comissari, Michael FitzGerald, catedràtic de belles arts del Trinity College de Hartfort (EUA), ha optat per descentralitzar el tema escrutant no només l'influx de Picasso en l'art occidental (és a dir, Europa i els Estats Units), sinó mirant també cap a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. La conclusió és que Picasso no s'ha escapat de la globalització. Com tot, en definitiva.

L'exposició es desplega en les dues plantes de les sales d'exposicions temporals del museu, amb 58 obres de 41 artistes d'una dotzena de països. L'aposta ha estat no incloure obres de Picasso en el diàleg expositiu, al cap i a la fi, a pocs metres es troba la col·lecció permanent del museu. Però l'obra de Picasso hi és molt present tant icònicament com en l'esperit. L'obra que enceta la mostra a la sala zero de la planta baixa del museu és un vídeo de l'artista holandesa Rineke Dijkstra que mostra uns escolars comentant una de les dones plorant de Picasso. En cap moment veiem la pintura, però en el fons hi és. Michael FitzGerald explica que aquesta “no és una exposició sobre influències perquè les influències impliquen una certa subordinació; en aquest cas es tracta d'un diàleg”.

Un dels grans al·licients d'aquesta estimulant exposició és la de barrejar en el seu recorregut noms tan coneguts com Andy Warhol, Jean-Michel Basquiat, Georg Baselitz, Maurizio Cattelan, Sean Scully o fins i tot Banksy, amb d'altres de menys difosos aquí però que són tot un descobriment.

Drets civils i ‘Guernica'

És el cas de l'artista americana Faith Ringgold, que el 1967 va reflectir a les seves teles la violència existent als carrers dels Estats Units a causa de la defensa dels drets civils. L'obra Moriu: sèrie El poble nord-americà núm. 20, que exposa a la mostra, està fortament influenciada pel Guernica i ella no se n'amaga. “Quan el Guernica era al MOMA de Nova York acostumava a portar-hi les meves filles. M'encantava. El Guernica va documentar un fet de la guerra i jo vaig creure que em tocava documentar la meva història com a dona afroamericana”, explicava ahir Ringgold, barrejant en el s eu vestuari collarets i arracades africans, botes amb lluentons i una jaqueta de llana amb la bandera americana.

La veterana artista recorda que no va poder vendre's la pintura que exposa per massa violenta i plena de sang i perquè “són fets que no sortien als diaris”. La pintora agraeix a Picasso haver descobert l'art africà dels seus ancestres a Ghana i Nigèria.

En aquest sentit el cercle format per l'art africà, Picasso i el cubisme encetat per Les senyoretes d'Avinyó es tanca en algunes obres presents a l'exposició. En la pintura de l'artista cubà Armando Mariño, un africà amb els seus vestits tribals s'escapa de l'interior de Les senyoretes..., de la mateixa manera que Picasso no es va poder escapar de l'influx de les màscares africanes. A l'obra de Fred Wilson, nascut al Bronx novaiorquès, titulada Picasso, les regles de qui?, l'artista ha substituït el cap d'una de les noies del quadre de Picasso per una màscara amb els inquietant ulls en vídeo d'una noia negra.

Warhol i Basquiat

Andy Warhol, en canvi, va decidir homenatjar Picasso com si es tractés d'una icona més de la cultura popular, amb un cap de dona característic del pintor repetint-se en blanc i negre. Basquiat ja va començar a reverenciar Picasso des dels seus inicis, com es pot veure de manera evident en el retrat que va fer del pintor a l'edat de 15 anys però vestit amb la característica samarreta de ratlles que el malagueny vestia ja quan era un home gran. Però l'exposició inclou un Basquiat encara millor, un tríptic vertical impressionant amb figures femenines i màscares que al·ludeixen a Les senyoretes...

Una aproximació més poètica ha fet l'artista argentina Constanza Piaggio amb un parell de fotografies que actualitzen dues obres mestres picassianes: La noia de la camisa, de l'època blava, i Noi amb pipa, de l'època rosa. De la mateixa manera, l'artista brasiler Vic Muniz retrata una noia que recull metall d'un abocador de Rio de Janeiro a la manera de La planxadora de Picasso, en un fons fotogràfic del mateix abocador. El congolès Chéri Samba, en canvi, utilitza la poderosa imatge de Picasso per reflexionar en un tríptic pictòric sobre la posició dels artistes africans en
el món contemporani. “Quin és el futur del nostre art?”, es pregunta.

Altres aproximacions a Picasso són més formalistes. En l'apartat dedicat al cubisme, s'han inclòs obres clarament inspirades en aquest trencament formal, com ara una pintura de Sean Scully, Figura amb vestit verd, i les fantàstiques composicions geomètriques de Guillermo Kuitka.

Una connotació ben diferent té l'obra del xinès Zhang Hongtu, Niu d'ocell, a l'estil cubista (2008), en què el pintor, de religió musulmana, utilitza la típica estètica dels quadres del cubisme analític de Picasso i Braque, amb lletres i números, per introduir missatges com ara “Tibet, Human Right” o la data de la massacre de Tiananmen. El quadre s'havia d'exposar a l'ambaixada alemanya de Pequín durant els Jocs Olímpics, però les autoritats ho van impedir amb arguments com que els colors de l'obra eren massa pobres o que el que hi havia escrit era inacceptable.

Altres artistes, en canvi, utilitzen el sarcasme contra Picasso, com ara James Rosenquist amb la tela El meteorit cau sobre el llit de Picasso.