Raresa de culte

Pre­mi­ada al Sun­dance i a Sit­ges, Ups­tream color ampli­fica la lle­genda al vol­tant d'un dels nous direc­tors de culte del cinema actual, Shane Car­ruth. Ell és autor dels guions i intèrpret de les seves pel·lícules i acu­rat cre­a­dor d'un món per­so­nal. Després d'haver des­con­cer­tat amb el seu debut amb Prime, Canuth ens porta a una pel·lícula plena d'estra­nyes emo­ci­ons que fun­ci­ona com una esta­nya pro­posta de sen­tit. Con­si­de­rada per alguns com el nou Era­ser­head, Ups­tream colors comença com la història d'un segrest i una pos­sessió. Una noia viu tan­cada i és mal­trac­tada pel seu espòs, que la con­ver­teix en coni­lleta d'un seguit d'estranys expe­ri­ments biològics. A mesura que avança, bar­reja pas­sat, pre­sent i futur. Car­ruth ens acosta, per una banda, a les refle­xi­ons que David Cro­nen­berg duia a terme al començament de la seva car­rera sobre la presència d'allò orgànic, i per l'altra sem­bla acos­tar-se cap a la mística trans­cen­den­ta­lista –Wal­den de Tho­reau hi és omni­pre­sent– que sem­bla voler por­tar la imatge cap al món de Ter­rence Malick. Ups­tream color és un film que pot entu­si­as­mar o pot irri­tar, però no deixa indi­fe­rent.