La supèrbia

Les parau­les són així com serps: ens rellis­quen dels lla­vis i, amb la seva polisèmia, s'esmu­nyen cap allà on volen amb sig­ni­fi­cats sovint dis­cor­dants. I, si no, pen­seu en el mot orgull. Con­vin­dreu amb mi que no hi ha res de més bell al món que sen­tir-se orgullós d'un pare o d'un amic i que, en canvi, ens vénen ganes de plo­rar amb el des­con­sol d'un nen de teta cada vegada que som tes­ti­mo­nis d'actes de supèrbia a esco­les i mer­cats, esglésies i cafe­te­ries, car­re­te­res i parcs.

De fet, el pecat d'orgull o supèrbia ja era blanc de crítica en les homi­lies qua­res­mals que els pre­ve­res d'Organyà pro­nun­ci­a­ven a cavall dels segles XII i XIII. Amb la gus­pira als ulls i l'Espe­rit Sant a la veu, expli­ca­ven cadas­cuna de les temp­ta­ci­ons de Jesús, inclo­ent-hi l'epi­sodi en què Satanàs se'l va endur al cap­da­munt del Tem­ple de Jeru­sa­lem i el des­afià a estim­bar-se si era el veri­ta­ble fill de Déu, perquè els àngels impe­di­rien que prengués mal. I tot per fer enten­dre als par­ro­quians de bona fe que calia pro­te­gir-se del “dia­ble e del seu engany e de llet­ges parau­les e de monçonges e d'ergull e de supèrbia”.

El con­trari de la supèrbia és la humi­li­tat, que jo veig com una vir­tut més socràtica que no pas cris­ti­ana perquè no és en essència un acte de sub­missió a Déu sinó més aviat el reco­nei­xe­ment que només a través de la cul­tura, en el seu sen­tit més ampli, serem capaços de sor­tir de les tene­bres.

Per mi cauen en pecat mor­tal aque­lles per­so­nes que es cre­uen que ho saben tot i que, des de la trona de per­ru­que­ries o estu­dis de tele­visió, pre­di­quen veri­tats infal·libles com doc­tri­nes papals. Sí, he de dir que tre­molo de cap a peus quan sento algú que diu que tal cosa és “evi­dent” o “total­ment inac­cep­ta­ble”. Tenen el cap ple de par­dals, o és que els domina la mal­dat satànica?

Fa unes quan­tes set­ma­nes, aquesta tre­mo­lor física va esde­ve­nir con­vulsió incon­tro­la­ble de l'ànima. Parlo del dia en què em vaig assa­ben­tar que un tri­bu­nal tocat i posat s'havia arro­gat el dret de deci­dir en quin per­cen­tatge calia fer ser­vir una llen­gua o una altra a les esco­les del país. Haig de con­fes­sar que de seguida em va venir a la memòria aque­lla faula medi­e­val del pagès que passa davant d'un edi­fici ple de joves estu­di­o­sos i s'hi age­no­lla pen­sant que és una església o semi­nari. Quan un dels nois el desen­ga­nya i li diu que és una escola de juris­tes, el pagès es senya i s'exclama, tot esgar­ri­fat: “Ai las, tota la terra és per­duda! Car si un sol jurista qui està entre nós ha tots nós des­fets, segueix-se que vosal­tres, qui tants sou, tot lo món des­trui­reu!”

Si la supèrbia sem­pre és lletja, quan el cul­pa­ble és una per­sona amb càrrec públic encara m'esvero més. Qui no recorda el tarannà dels governs que ens van dur a la guerra de l'Iraq i que nega­ren la natu­ra­lesa isla­mista dels atemp­tats de Madrid? De vega­des veig tanta demagògia en certs dis­cur­sos, que em fa l'efecte que hi ha polítics que es pen­sen que els cata­lans som una colla de rucs. Doncs sí, pot­ser sí que ho som en un cert sen­tit! I ben orgu­llo­sos que n'hauríem d'estar si és que ens volem emmi­ra­llar en l'ase d'Anselm Tur­meda, que era més llest que la gana tot i que en apa­rença semblés “escor­xat, mocós i ronyós” i que ningú no el volgués com­prar ni per “deu diners a la fira de Tar­ra­gona”.

No és també un acte d'arrogància que els grups par­la­men­ta­ris impo­sin la doc­trina de par­tit en la gran majo­ria de les vota­ci­ons? On és la lli­ber­tat de consciència en segons quins casos? És clar, els par­tits són fona­men­tals en el joc democràtic però jo crec que, si tinguéssim un dipu­tat per dis­tricte que res­pongués per­so­nal­ment davant dels seus elec­tors en comp­tes d'un reguit­zell de repre­sen­tants pro­vin­ci­als que no reten comp­tes als seus con­ciu­ta­dans de manera indi­vi­dual, els polítics pot­ser toca­rien més de peus a terra. “Qui no sap ser­vir”, com diu un refrany dels Bal­cans reco­llit per Car­ner, “no aprendrà mai a manar”.

Si bé no com­par­teixo algu­nes de les assump­ci­ons de Bosch de la Trin­xe­ria a L'hereu Nora­dell (1889), gran novel·la de la Renai­xença, m'entu­si­asma la crítica des­pi­e­tada que s'hi fa de la política de cort quan aquesta s'allu­nya de les neces­si­tats quo­ti­di­a­nes de la terra i de la gent que la con­rea. Això sí, tam­poc no cauré en el parany de menys­prear la classe política en bloc i dir que no hau­rien de cobrar per dur a terme les seves fun­ci­ons, perquè lla­vors tots els senyors dipu­tats aca­ba­rien pro­ve­nint d'una mateixa classe social d'oci­o­sos i ren­dis­tes, i el país pas­sa­ria a assem­blar-se a aque­lla con­fra­ria sevi­llana que neces­sita el permís de la duquessa d'Alba cada cop que vol aixe­car un pas de Set­mana Santa!

Tot naci­o­na­lisme, diuen, és arro­gant i exclo­ent. L'autora femi­nista Hélène Cixous cri­tica les dico­to­mies binàries tra­di­ci­o­nals (acció/pas­si­vi­tat, raó/emoció) perquè, segons ella, són entelèquies cons­truïdes pels homes que dei­xen a les dones el trist paper de ser sim­ple­ment allò que ells no són. Pot­ser sí que, una mica, això també és el que passa amb el sen­ti­ment naci­o­na­lista. Quan ens afir­mem com a poble amb certs trets comuns i una única senyera sota la qual ens volem arre­ce­rar, mos­trem volun­tat de dis­tin­gir-nos d'altres naci­ons i, direc­ta­ment o indi­recta, con­dem­nem segons qui a pas­sar la nit a camp ras sense cap mena d'aixo­pluc. La mateixa lle­tra d'Els sega­dors és massa vio­lenta pel meu gust quan ens exhorta a esmo­lar les eines per pre­pa­rar un nou Cor­pus de Sang. Cata­lans, no hem d'aca­bar sent una nació “tan ufana i tan superba” com “l'ene­mic” que s'hi esmenta!

Perquè, si per desgràcia ho arribàvem a ser, no podríem cri­ti­car cap altre naci­o­na­lisme. Encara em fan mal les parau­les que Nigel Farage, líder del par­tit anti­eu­ro­peu UKIP, va pro­nun­ciar recent­ment davant les càmeres de TV3. Quan el cor­res­pon­sal li va pre­gun­tar si estava en con­tra que tre­ba­lles­sin cata­lans al Regne Unit, el polític va res­pon­dre que sí, que la culpa de tot ple­gat la tenen els diri­gents que han pro­vo­cat la crisi de l'euro i que ell vol pro­te­gir el mer­cat labo­ral britànic con­tra els estran­gers que tre­uen feina als autòctons. Amics, quina gani­ve­tada que vaig sen­tir als budells amb aquesta res­posta, havent vis­cut una vin­tena d'anys a la vall del Tàmesi! És clar, això és el que passa amb els punyals de doble tall quan es fan ser­vir a la babalà.

És per tot això que puc arri­bar a enten­dre la posició anti­na­ci­o­na­lista d'alguns intel·lec­tu­als britànics i espa­nyols d'esquerra. El que passa és que no l'acabo de com­par­tir perquè crec que és massa fàcil ata­car el naci­o­na­lisme quan la teva nació no corre perill d'extinció si la història ja l'ha reco­ne­guda i afir­mada com a enti­tat única i irre­pe­ti­ble. Cata­lu­nya, diguem-ho clar, encara no ha asso­lit aquest reco­nei­xe­ment i és ata­cada per totes ban­des amb lleis polítiques i de mer­cat que podrien des­sag­nar-la. O fer-la morir esta­bor­nida d'un cop de teula sense ben bé ado­nar-se de res, com li va pas­sar al rei don Enric de Cas­te­lla quan jugava a un joc perillós amb uns mos­sos amics seus.

També hi ha qui diu que el pan­ca­ta­la­nisme és un exem­ple de supèrbia expan­si­o­nista com­pa­ra­ble a la que van sen­tir altres pobles euro­peus que pro­vo­ca­ren les guer­res més cru­en­tes del segle pas­sat. Jo no crec que ho sigui, però en aquests moments tam­poc no veig manera de cons­truir una nació que vagi més enllà de la Cata­lu­nya estricta, sal­tant-nos rius, ser­res, mars i, sobre­tot, les rat­lles ima­ginàries (però difícil­ment esbor­ra­bles) que ens esquar­te­ren des de fa temps.

El que sí que vol­dria és que els mit­jans de comu­ni­cació sabes­sin anar més enllà de la carena de Coll­se­rola i reflec­tis­sin la nos­tra riquesa cul­tu­ral en el seu con­junt. No seria bell enge­gar la tele­visió i que pen­tura poguéssim veure les peripècies d'un capellà ben modern de Mallorca, o que un docu­men­tal ens expliqués a poqueta nit la con­questa del Regne de València per part del rei en Jaume?

Jo he hagut d'apren­dre aquesta manera tan rica i plu­ral d'expres­sar-se viat­jant o mirant canals que no arri­ben aquí o que ja no exis­tei­xen.

Par­lant del con­que­ri­dor, aquell que va donar a la llen­gua si fa no fa el seu ter­ri­tori actual, pot­ser sí que ens podria ser­vir d'antídot con­tra el verí d'arrogància. Molt sovint el recor­dem com un ésser gai­rebé diví.

De fet, els seus pro­ge­ni­tors no vivien junts i la seva con­cepció va ser, segons Mun­ta­ner, un “dels majors mira­cles e més visi­bles que Déus feés pus pres carn humana de madona santa Maria”. Gràcies a ell i als seus des­cen­dents, Roger de Llúria va tenir l'audàcia d'afir­mar davant d'un comte francès que no creia que cap galera pogués sol­car la Medi­terrània sense el permís dels cata­lans ni que tan sols “negun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut amb senyal del rei d'Aragó en la coa”. I, tan­ma­teix, el que jo des­ta­ca­ria del rei en Jaume és que a la seva pròpia crònica se sap mos­trar humà i vul­ne­ra­ble. Com quan als dotze anys el van fer casar amb la filla del rei Alfons i ell reco­neix ober­ta­ment que era massa jove per “fer ço que els hòmens han a fer amb sa muller”. Aquell rei que impar­ti­ria justícia a vídues i orfes també va tenir moments de ten­dra feblesa.

Què us diré, cata­lans? Doncs que heu de tenir la gosa­dia de bas­tir una república de ciu­ta­dans que sàpiguen que en el fons no saben res, i de pro­mul­gar lleis que siguin útils i jus­tes. Sigueu ases gar­lai­res i no tin­gueu por de qüesti­o­nar les veri­tats que són sagra­des només en apa­rença. Tant de bo tin­gueu sort i els vos­tres polítics s'assem­blin al Cavall de Llull, “gran bèstia e bella e humil”, més que no pas al vana­gloriós Lleó.

També us demano que recor­deu que el rei en Jaume es va casar a Ágreda, un poble de Sòria, i que d'aquí prové tota la vos­tra nis­saga reial. Però, sobre­tot, supli­queu enca­ri­da­ment a Lluís Llach que canviï la lle­tra de l'himne: així enten­drem final­ment que som un país molt gran i també molt petit que sem­pre ens cabrà dins el cor.

Per tal de gua­rir de la malal­tia d'orgull, en Jaume Roig, metge valencià del temps d'Alfons el Magnànim, con­vi­dava dos cap­tai­res a dinar a casa seva cada dis­sabte. I vosal­tres, quina met­zina fareu ser­vir per matar la serp? Comp­teu que la supèrbia és pecat mor­tal!