CRÍTICA
Àngel Quintana
Un musical d'arrels escoceses
La banda escocesa The Proclaimers va treure al mercat l'any 1998 l'àlbum Sunshine on Leith, inspirat en diverses experiències viscudes a Leith, ciutat de l'àrea suburbial d'Edimburg. La banda, formada per dos germans bessons, s'havia creat un any abans i les seves cançons van convertir-se en veritables èxits al Regne Unit, sobretot el tema I wanna be (500 milles). L'any 2007, al Dundee Repertory Theater, considerat com un dels teatres de referència a Escòcia, va estrenar-se un musical titulat Sunshine on Leith, inspirat en les cançons de The Proclaimers. La crítica no va trigar a batejar-lo com el Mamma mia escocès, malgrat que la popularitat i l'impacte de les cançons era molt menor als dels temes d'Abba. La gràcia de l'operació era que els temes preexistents de The Proclaimers van servir per articular una història simple però que servís de suport per a una producció musical que no va trigar a arribar al West End londinenc i a convertir-se en un petit musical de luxe. Sis anys després, el musical ha donat peu a un llargmetratge, titulat aquí Amanece en Edimburgo, dirigit per un antic actor, Dexter Fletcher.
La pel·lícula ha aixecat una certa controvèrsia. Un determinat públic se sent perplex davant una pel·lícula que comença amb una escena coreografiada d'un bombardeig en plena guerra de l'Afganistan i que acaba essent la història de tres parelles que veuen perillar el seu amor i després es reconcilien. Un pare descobreix un dia una filla secreta fruit d'una relació esporàdica i això posa en perill el seu matrimoni. Dos joves soldats que han tornat de l'Afganistan troben les dones de la seva vida, però no acaben de triomfar al seu costat i posen en perill la seva relació. La trama és molt simple, els petits cops d'efecte argumentals estan sempre al servei d'unes cançons i una coreografia que pretenen alleugerir totes les històries per fer-les més digeribles. El resultat pot fer la sensació que és molt poca cosa i que justifica a tots els que creuen que els musicals no són res més que el resultat d'un procés de simplificació dramàtica.
En canvi, els amants del musical poden trobar a Amanece en Edimburgo prou elements per posar en dubte la seva simplicitat. Hi ha una sèrie de cançons que funcionen i que donen pas a algunes bones coreografies –l'assaig de casament, les noces de plata dels pares o la gran coreografia final–. El to de la pel·lícula no té res a veure amb els musicals fets a Broadway, ja que investiga un nou model de musical escocès. El resultat potser no és gran cosa, però és entranyable.