‘The poet'

El cap de set­mana pas­sat tots els dia­ris i els seus digi­tals infor­ma­ven de la des­a­pa­rició d'una estre­lla de la música popu­lar: Bobby Womack. Molts van inci­dir en els seus ini­cis com a gui­tar­rista al grup de Sam Cooke –assas­si­nat com una rata en cir­cumstàncies menys acla­ri­des que la mort de Ken­nedy–, les col·labo­ra­ci­ons amb Janis Joplin i Jimi Hen­drix, la vin­cu­lació amb els Sto­nes, que li van dei­xar un bon gra­pat de royal­ties per la inter­pre­tació d'un dels seus temes i altres detalls d'una bio­gra­fia artística de més de mig segle de tra­jectòria. Womack havia fet 70 anys, tenia el pro­jecte d'un nou disc amb bones com­pa­nyies i inten­tava pal·liar les seves difi­cul­tats amb el càncer i un Alz­hei­mer que l'havia dete­ri­o­rat més que la seva llarga addicció a l'heroïna, de la qual hau­ria pogut escriure un trac­tat com la Bíblia.

Són aspec­tes gene­ra­ci­o­nals cri­da­ners, però, al cap­da­vall, insig­ni­fi­cants davant la seva obra, totes aque­lles cançons que ens van dei­xar boca­ba­dats, com ara So many sides of you, Lay your lovin' on me i, sobre­tot, Secrets, que no em vaig can­sar de ballar amb la meva filla quan era gai­rebé un bebè. Aques­tes cançons eren el pròleg d'If you think you're lonely now, un espi­ri­tual elèctric, on la veu de jaguar es tren­cava quasi tant com va que­dar el disc, The poet, que tinc desat en el meu racó favo­rit dels som­nis bons. Guardo a la lli­breta dels ver­sos una vella entre­vista del mes­tre, en què recor­dava l'últim dia de Janis Joplin. Els que hem hagut de supor­tar aquest tipus de situ­a­ci­ons, sabem que la lluita és sovint impos­si­ble. Quan l'entre­vis­ta­dor li pre­gunta si podia haver fet alguna cosa, la res­posta va ser made in Womack: “Qui es pot posar enmig d'un ion­qui i la seva dosi següent?” Bye, mes­tre.