El passat sempre torna

Fa uns quants anys, Gary Fle­der va debu­tar amb una bona opera prima titu­lada Cosas que hacer en Den­ver cuando estés muerto. A par­tir d'aquell moment la seva pro­me­te­dora car­rera s'ha diluït, fins que Syl­ves­ter Sta­llone el va esco­llir per que dirigís l'adap­tació d'un seu guió a El pro­tec­tor. Sta­llone li va escriure una història d'acció que vol tenir una certa línia psi­cològica i que pretén fun­ci­o­nar com un curiós neowes­tern. El pro­tec­tor s'obre a par­tir d'unes imat­ges del pas­sat en què un poli­cia infil­trat en una banda de tra­fi­cants acon­se­gueix assas­si­nar el fill del cab­dill. Uns anys després el poli­cia vol refer la seva vida en una població tran­quil·la acom­pa­nyat de la seva filla. Un con­flicte a l'escola acce­lera una cadena d'esde­ve­ni­ments que de mica en mica fan que el plàcid refugi es trans­formi en un pol­vorí.

El pro­te­gido té dues parts dife­ren­ci­a­des i mar­ca­des per l'ús de la violència. La pri­mera fun­ci­ona a par­tir d'una violència latent que pene­tra en l'inte­rior de l'ambi­ent i que no acaba d'escla­tar. Són els moments en què Fle­der es mou dins del ter­ri­tori del wes­tern, esta­bleix un retrat psi­cològic d'un uni­vers situat en l'Amèrica pro­funda i dimen­si­ona els mons fos­cos que s'ama­guen en el cor d'una deter­mi­nada soci­e­tat. El film sorprèn i atrapa l'espec­ta­dor. En la segona part la violència latent esclata i fa que la psi­co­lo­gia fosca que envol­tava alguns per­so­nat­ges se sim­pli­fi­qui, que les fron­te­res entre el bé i el mal es tor­nin molt més òbvies. Tant l'heroi –Jason Stat­ham– com el mal­vat –James Franco– dei­xen de tenir interès. Men­tre que a la pri­mera part hi havia tots els ele­ments per cons­truir un bon thri­ller, en la segona ens tro­bem amb la clàssica història de ven­jança de la vella fac­to­ria Sta­llone. Això sí, entre els al·lici­ents de la pro­posta, hi ha la pos­si­bi­li­tat de retro­bar a Winona Ryder, uns quants anys després de per­dre's pels llimbs dels jus­tos.