Crítica
cinema
El ‘revival' de la testosterona
Els tres capítols que componen la saga de Los mercenarios –The expendables– no tenen cap altre interès que el de demostrar als joves educats en el culte als superherois de la Marvel que abans dels efectes especials, dels mutants i dels superherois van existir els herois amb bíceps. El vell cinema d'acció dels vuitanta no era una qüestió d'efectes especials, era una qüestió d'acumulació de testosterona.
L'estratègia iniciada per Sylvester Stallone amb el primer capítol de la saga ha estat molt simple. L'actor s'ha situat en el centre d'una operació de revival centrada en l'existència d'un comandament operatiu que actuava a les ordres de la CIA i que utilitzava l'acció i el sadisme per defensar la integritat americana. El to de la franquícia ha estat marcadament retro i fins i tot, en alguns moments, ha arribat a tenir un cert aire crepuscular. Les arrugues estan presents en els cossos dels vells herois però aquests estan disposats a continuar vivint de l'acció. En la tercera part de la franquícia, la novetat radica en el fet que el grup inicial de nou estrelles que conformaven el primer capítol gairebé s'ha duplicat i que Stallone ha convidat per a la sessió alguns vells amics com Harrison Ford, Mel Gibson, Arnold Swarzenegger i Antonio Banderas fins a acabar construint un dels càstings d'estrelles més ambiciosos que s'han vist a la pantalla. Tot plegat és com si volgués demostrar que els vells mites poden tornar a reviure, per combatre les criatures virtuals generades per ordinador que ara motiven els espectadors.
El problema de Los mercenarios 3 és que, més enllà del joc d'aparició de cares conegudes, no s'explica res de nou. Mel Gibson és un exmercenari que s'ha passat a l'altre bàndol i Antonio Banderas vol ser el bromista del grup, mentre canta sense escrúpols Novios de la muerte. Harrison Ford demana a Stallone que busqui nous mercenaris i la part central de la pel·lícula no és més que una curiosa operació de càsting a la recerca de més testosterona per omplir la pantalla. Al començament i al final de la sessió hi haurà explosions, trets i persecucions espectaculars. En la part central, alguna broma per convertir els personatges en éssers més simpàtics, però els bíceps eclipsaran tota psicologia. La norma serà la d'oferir molta simplicitat en la història que s'explica. Fins i tot, el McGuffin del relat –la deriva cap al mal del personatge de Mel Gibson– tindrà molt poc interès. Després d'una accidentada missió caldrà actuar per restablir l'ordre. Els mercenaris actuen per dignificar el cinema d'acció, mentre triomfa el revival, el retorn estèril cap al passat.