Temps era temps... i ja es feien gols

L'autor

Clo­vis Eime­ric és el pseudònim del peri­o­dista i escrip­tor Lluís Alme­rich i Sellarès (Bar­ce­lona, 1882-1952). Va ser un escrip­tor d'allò més prolífic i poli­facètic, la tra­jectòria literària del qual ens recorda en molts aspec­tes la de Josep M. Folch i Tor­res. Sobre­tot va ser molt popu­lar a l'època tant per les col·labo­ra­ci­ons a la revista En Patu­fet (1904-1938) com per les nom­bro­ses novel·les roses que va escriure i edi­tar en la popu­lar col·lecció Bibli­o­teca Dami­sel·la.

Però la seva obra no es va pas limi­tar a aquests dos ves­sants: va fer de tra­duc­tor, va estre­nar diver­ses peces tea­trals al Romea, va escriure poe­sia, assaig (prin­ci­pal­ment sobre la seva ciu­tat natal) i una bona colla de novel·les juve­nils, com El cava­ller de la Creu, una novel·la històrica d'aven­tu­res, La vida del món, una obra de ciència-ficció de forta influència de Jules Verne, i La nit de Sant Joan, obra d'un cert pes­si­misme i cru­esa, en què el pro­ta­go­nista mor, cosa gens habi­tual en la Lite­ra­tura Infan­til i Juve­nil (LIJ) de l'època. I natu­ral­ment, la novel·la que ens ocupa: El minyó del cop de puny.

L'il·lus­tra­dor

Les 28 il·lus­tra­ci­ons en blanc i negre, més una a tot color per a la coberta, són obra de Ricard Opisso (Tar­ra­gona, 1880-Bar­ce­lona, 1966). Les il·lus­tra­ci­ons del popu­lar dibui­xant, com ha asse­nya­lat Mont­ser­rat Cas­ti­llo al lli­bre Grans il·lus­tra­dors cata­lans (Bar­ca­nova / Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, 1997), mos­tren la soci­e­tat de l'època: “Opisso sem­pre ha des­ta­cat com a docu­men­ta­lista. Però això no vol dir que enfar­fe­gui d'infor­mació les il·lus­tra­ci­ons, ni que es vegi obli­gat a dotar-les de fons. Diríem que dóna la infor­mació que cal per a una il·lus­tració ele­gant.” (p. 188). I en con­cret de les il·lus­tra­ci­ons d'El minyó del cop de puny en diu: “Fa una inter­pre­tació dels fets molt fidel gràcies al dibuix precís, i amb menor càrrega del gro­tesc. El con­junt d'il·lus­tració té una bona reso­lució ja que es tracta d'un drama urbà. Tant hi tro­bem esce­nes amb gent pobra, ambi­ents humils, com cases riques, esce­nes espor­ti­ves –una espe­ci­a­li­tat d'il·lus­tració del dibui­xant–, els car­rers de la ciu­tat, etcètera.” (p. 195).

L'obra

Com hem apun­tat, El minyó del cop de puny és una novel·la escrita pen­sant en un públic juve­nil, que té com a pro­ta­go­nis­tes un noi de 14 anys, en Gim, i una noieta de 12, la Guida, apa­rent­ment orfes, ja que van ser sepa­rats dels seus pares veri­ta­bles des de molt petits, i que es gua­nyen la vida reco­llint papers i altres ram­poi­nes, ell, i dema­nant cari­tat, ella, pels car­rers de la Bar­ce­lona del pri­mer quart del segle XX. El noi, gràcies a l'esport, podrà sor­tir d'aquests ambi­ents i treure'n la seva com­pa­nya de peripècies. L'obra, que té una forta influència del tea­tre i de la novel·la popu­lars del segle XIX, té un to mar­ca­da­ment melo­dramàtic, sobre­tot als capítols finals, que cor­res­po­nen al desen­llaç, en què tots dos pro­ta­go­nis­tes recu­pe­ren la família veri­ta­ble, després d'unes quan­tes situ­a­ci­ons fran­ca­ment rocam­bo­les­ques, i de vega­des inver­sem­blants i tot, i després de diver­sos enfron­ta­ments amb l'anta­go­nista de la novel·la, el comte de Soto-Verde. Les famílies recu­pe­ra­des, com és força habi­tual a la LIJ de l'època, resul­ten ser de l'alta bur­ge­sia bar­ce­lo­nina, a les quals els havien robat els fills per raons diver­ses. No cal­dria dir, pot­ser, que els nois s'inte­gren amb faci­li­tat al nou món i que l'obra acaba amb l'anunci de casa­ment.

Les Bar­ce­lo­nes de l'obra

Clo­vis Eime­ric va més enllà d'uti­lit­zar la ciu­tat de Bar­ce­lona com un sim­ple esce­nari o deco­rat on fer pas­sar l'acció de la seva novel·la, i ens hi pre­senta una Bar­ce­lona força tòpica, però vari­ada i viva, fins al punt que podem par­lar de qua­tre o cinc Bar­ce­lo­nes. En pri­mer lloc la Bar­ce­lona més popu­lar, de les clas­ses menes­trals i obre­res, d'arrel clara­ment cata­lana, que cor­res­pon­dria al tra­di­ci­o­nal barri de Ribera: “En Gim s'aixecà, pujà fins al car­rer de Sant Pere més baix, seguí pel dels Met­ges i ficant-se pel Pou de la Figuera, després d'uns revolts mis­te­ri­o­sos d'aquells car­re­rons inver­sem­blants, eixí altra volta al car­rer d'en Llàstics” (p. 18); el car­rer on viu la Guida i on un dia en Gim “pre­guntà a la ter­ris­saire del davant, a la saquera de més avall, al celler de la can­to­nada...” (p. 15). Una Bar­ce­lona força dife­rent de la de l'altra banda de la Ram­bla on tro­bem amics del comte de Soto-Verde, “gran padrí de brètols de la gui­tarra bútxera, de taral·les de caçalla i Val­de­pe­nyes i d'esquei­xa­des de balls gita­nos i car­te­res mal guar­da­des” (p. 70); uns per­so­nat­ges que sig­ni­fi­ca­ti­va­ment ja no par­len caló com els de les novel·les de Juli Vall­mit­jana, sinó un cas­tellà d'allò més dia­lec­tal (p. 70-71). La ter­cera Bar­ce­lona és la del barri del Poble Nou, un barri obrer per excel·lència on tro­bem les fàbri­ques on tre­ba­llen en Gim i la Guida, un cop poden dei­xar els seus ofi­cis que tots dos con­si­de­ren ver­go­nyants, i on el pro­ta­go­nista comença a jugar a fut­bol entre equips ama­teurs for­mats per obrers de les matei­xes empre­ses (p. 32). La quarta Bar­ce­lona, com no podia ser d'altra manera, és la Bar­ce­lona bur­gesa, la “d'Ensancha de per amunt” (p. 25), en parau­les d'un dels per­so­nat­ges; la dels pisos i tor­res senyo­ri­als on viuen indus­tri­als com en Riu­decòdols, el pare d'en Gim, i senyo­res, pot­ser ren­dis­tes, com la Bon­repòs, la mare de la Guida, i on fa estrany que vis­qui un tre­ba­lla­dor com en Gim, que ha d'acla­rir que viu en una por­te­ria del car­rer Girona (p. 35). Aquesta Bar­ce­lona, també és la dels fun­ci­o­na­ris, com el jutge Diéguez de la Fal­co­nera i González Citrón (p. 83), de cognoms ben con­no­ta­tius, i dels arri­bis­tes, com el comte de Soto-Verde, però no està tan dife­ren­ci­ada com la de la Bar­ce­lona Vella i, doncs, és més sociològica i política

Fut­bol i moder­ni­tat

L'afecció d'en Gim pels esports, el nar­ra­dor té bona cura de dei­xar-nos-la ben clara des del prin­cipi: “En Gim, en les hores que la seva reco­llida de papers li dei­xava lliu­res, que no eren mol­tes [sic], cor­ria a enta­fo­rar-se per tots els cataus on es feia esport. La boxa, l'esgrima, el fútbol [sic] gai­rebé no tenien secrets per a ell.” (p. 6). Una afecció que serà la clau del canvi d'en Gim i del des­co­bri­ment dels orígens de la Guida i dels seus pro­pis. Però el paper de l'esport, i més con­cre­ta­ment del fut­bol, anirà molt més enllà, ja que serà el toc de moder­ni­tat de l'obra i un dels pun­tals de la ide­o­lo­gia que tras­pua, una ide­o­lo­gia clara­ment bur­gesa.

Del paper de l'esport en la soci­e­tat cata­lana al pri­mer terç del segle XX n'han par­lat nom­bro­sos comen­ta­ris­tes i tots n'han des­ta­cat l'auge que anà adqui­rint entre totes les clas­ses soci­als i, sobre­tot, “la ide­o­lo­git­zació del feno­men espor­tiu”, per dir-ho en parau­les de dos dels estu­di­o­sos del feno­men, en Xavier Puja­das i en Car­les San­ta­cana (Història il·lus­trada de l'esport a Cata­lu­nya. Volum I (1870-1931), Columna / Dipu­tació de Bar­ce­lona, 1994). D'ells també són aques­tes parau­les, que sem­blen escri­tes pen­sant en una obra com El minyó del cop de puny: “Durant la dècada dels anys vint, el món espor­tiu català visqué una trans­for­mació impor­tant des del punt de vista quan­ti­ta­tiu i pel que fa a la seva divul­gació entre els ciu­ta­dans. [...] És, també, el moment en què neix la miti­fi­cació de l'sport­man, no ja com l'home dis­tin­git o el gent­le­man dels pri­mers anys de la centúria, sinó com el jove tri­om­fa­dor, mite de les mas­ses i símbol dels temps moderns.” No hi ha dubte que Clo­vis Eime­ric a El minyó del cop de puny reflec­teix amb total rea­lisme aquesta situ­ació, a més de la poli­tit­zació de l'esport català, i espe­ci­al­ment del fut­bol, com veu­rem tot seguit.

Per començar, l'obra reflec­teix aquest veri­ta­ble boom tant en l'afecció dels obrers pel fut­bol, que creen equips dins de les matei­xes fàbri­ques i que com­pe­tei­xen entre ells (p. 32-33), com en les pas­si­ons que aixe­quen els par­tits de fut­bol i les mas­ses que mouen (p. 45, per exem­ple). Com també reflec­teix aquest nou feno­men social que es comença d'ano­me­nar as, el jove que, nor­mal­ment sor­tit de les clas­ses més popu­lars, tri­omfa i esdevé un veri­ta­ble mite, aju­dat a engran­dir per la premsa espor­tiva i pels suple­ments espor­tius dels dia­ris, que cada dia van adqui­rint més relleu (com asse­nya­len els esmen­tats Puja­das i San­ta­cana, entre el 1914 i el 1923 apa­rei­xen 87 capçale­res de premsa espor­tiva, 58 a la ciu­tat de Bar­ce­lona, i 29 a la resta del país. En català Xut! (1922-1936) i L'Esport Català (1925-1927), van ser algu­nes de les més impor­tants.). No cal dir que en Gim és el pro­to­ti­pus d'aquest nou heroi. En des­co­brir-lo, el senyor Riu­decòdols diu a la seva senyora: “–Roser, per l'amor de Déu, que li donem un mal sopar a en Gim. Nosal­tres no cer­quem pas un arbre genealògic, sinó un bon davan­ter per al nos­tre club, del qual tu ets padrina, el Favència.” (p. 38-39). A par­tir d'aquí, i només per les pròpies habi­li­tats, el noi es con­ver­tirà en un as (p. 41), que ben aviat cri­darà l'atenció de la premsa espe­ci­a­lit­zada (p. 44, 45...) i que, com una mos­tra més del rea­lisme de l'obra, haurà de tenir un ofici remu­ne­rat, que li ofe­reix el senyor Riu­decòdols mateix (p. 38-39), ja que les nor­mes de l'època no per­me­tien la pro­fes­si­o­na­lit­zació.

Altres mos­tres d'aquest rea­lisme les tro­bem en la importància dels estran­gers, sobre­tot britànics, en els prin­ci­pals equips de la ciu­tat: l'entre­na­dor del Favència, per exem­ple, és M. Beards­ley (p. 40). Però sobre­tot, sense cap mena de dubte, en la ide­o­lo­git­zació dels dos grans equips de la ciu­tat, el Favència i l'Ibèria, que ama­guen en els noms, però sobre­tot en les ide­o­lo­gies que repre­sen­ten, els dos grans clubs bar­ce­lo­nins, el Barça i l'Espa­nyol. Recor­dem que Favència és un dels noms de la Bar­ce­lona romana, men­tre que Ibèria és fàcil­ment iden­ti­fi­ca­ble amb Espa­nya, per molt que abraci tota la península. La riva­li­tat, més que espor­tiva, entre els dos clubs de la capi­tal cata­lana és ben cone­guda de tot­hom i ha estat res­sal­tada per tots els estu­di­o­sos de l'esport català des de qual­se­vol àmbit, com podem tro­bar a la nom­brosa bibli­o­gra­fia exis­tent sobre els dos grans clubs i sobre el fut­bol català en gene­ral. Clo­vis Eime­ric, sota aquests noms tan iden­ti­fi­ca­bles, la fa palesa, a El minyó del cop de puny, d'una manera diàfana i gosaríem dir que amb referències bas­tant con­cre­tes a enfron­ta­ments i pica­ba­ra­lles de l'època.

Per començar, la junta del Favència la for­men bur­ge­sos cata­lans d'ide­o­lo­gia cata­la­nista, pre­si­dits pel senyor Riu­decòdols; men­tre que la de l'Ibèria la pre­si­deix el comte de Soto-Verde, un arri­bista enno­blit de poc per qüesti­ons polítiques i que sig­ni­fi­ca­ti­va­ment és l'anta­go­nista de l'obra. Sem­pre que juga el Favència es parla de “l'esforç català” (p. 47), se'n res­sal­ten els colors de l'equip (blanc, amb la creu ver­me­lla de Sant Jordi) o el guar­ni­ment del camp amb la senyera (p. 45). Però la mos­tra més clara d'aquesta iden­ti­fi­cació de l'equip amb uns ide­als de país la tro­bem en una afir­mació del senyor Ridecòdols, quan en Gim s'ofe­reix a pas­sar a l'Ibèria per sal­var-lo de la fallida a què l'ha conduït el comte de Soto-Verde: “–Gràcies, Gim, però avui convé més a la nos­tra terra el tri­omf del Favència, que porta el nom de la ciu­tat, que ajor­nar la solució d'una crisi econòmica pas­sat­gera...” (p. 64).

De segur que el lec­tor de l'època ho devia inter­pre­tar així, sobre­tot si tenim en compte que l'obra també reflec­teix, amb petits can­vis, moments ben cone­guts de la història dels dos clubs. Per exem­ple, es diu que el Favència té un gran por­ter i molt famós, que es diu Àvila (p. 47), que segu­ra­ment els lec­tors de l'època devien iden­ti­fi­car amb el reco­ne­gudíssim Ricardo Zamora (Bar­ce­lona, 1901-1978), que sem­pre es van dis­pu­tar els dos clubs i que pre­ci­sa­ment entre el 1918 i el 1922 va jugar amb el Barça, que havia acon­se­guit de pren­dre'l a un Espa­nyol en hores bai­xes, però que el va tor­nar a fer seu l'any 1922, gràcies a un pre­si­dent de l'Espa­nyol, Genaro de la Riva, que es va fer famós per aque­lla frase que va engal­tar a Gam­per en una bar­be­ria: “Mien­tras yo viva, el Español vivirá, y si no tiene campo ¡yo le com­praré uno!” Jordi Puyaltó, a la seva pàgina web peri­co­son­line.com, ho resu­meix així: “I tam­poc Zamora va accep­tar venir de franc: 25.000 ptes. de fitxa i 5.000 ptes. de sou men­sual, més un tre­ball a l'empresa de don Genaro. El Bar­ce­lona va impug­nar la fitxa del meta amb l'argu­ment que el tenien ins­crit per a la següent tem­po­rada, i la Fede­ració Cata­lana els va donar la raó. Però De la Riva no deixà esca­par la presa.”

Ens pre­gun­tem si aquesta història un xic rocam­bo­lesca a l'entorn del por­ter Zamora, no és la que reflec­teix, amb les mati­sa­ci­ons que es vul­gui, Clo­vis Eime­ric en els intents del comte de Soto-Verde per acon­se­guir en Gim per a l'Ibèria. I encara gosaríem anar una mica més enllà, por­tats per aques­tes asso­ci­a­ci­ons de noms que tant li agra­den: ¿pot ser que bategi el por­ter del Favència amb el nom d'Àvila perquè el lec­tor l'associï ràpida­ment amb Zamora, pel fet de ser dos noms de províncies cas­te­lla­nes? I, reblant una mica més el clau, pot ser que Soto-Verde sigui una tra­ducció lliure del mot català “riba”? Dei­xant de banda les elu­cu­bra­ci­ons, del que no dub­tem és que el lec­tor del moment devia des­co­brir-hi i iden­ti­fi­car-hi un bon nom­bre de situ­a­ci­ons, enti­tats i per­so­nat­ges del fut­bol català, i del país en gene­ral.

Una altra anècdota

No ens podem estar de des­ta­car una altra curi­o­si­tat ben sig­ni­fi­ca­tiva d'aquesta afició de Clo­vis Eime­ric per reflec­tir per­so­nat­ges i anècdo­tes de la seva ciu­tat, sem­pre ama­gats sota noms fic­ti­cis, però iden­ti­fi­ca­bles per al lec­tor, sobre­tot el de l'època. A l'obra, segu­ra­ment per un oblit de l'autor, que hi volgué incloure una lle­genda urbana popu­lar a l'època, el ric marit de la senyora Maria Lluïsa Bon­repòs, la que aca­barà essent la mare de la Guida, té dos noms: Del­bosc (p. 95) i Vidri­ola (p. 57). Aquest dar­rer, jugant amb el pseudònim Guar­di­ola, és el que li per­met de fer la broma que el comte de Soto-Verde “havia tin­gut sort de tro­bar una vídua riquíssima, la vídua de Vidri­ola, d'on per­ve­nia que li retre­gues­sin sovint que no s'havia casat amb la vídua de Vidri­ola, sinó amb la Vidri­ola de la vídua” (p. 57). Aquest fet és basat en per­so­nat­ges reals, i era molt popu­lar a l'època ja que feia referència a noms ben cone­guts de la bur­ge­sia bar­ce­lo­nina. En con­cret la història real s'apli­cava a Rosa­rio Segi­mon Artells, vídua d'un ric indi­ano d'Aleixà ano­me­nat Josep Guar­di­ola, que es va casar en sego­nes núpcies amb Pere Milà i Camps, de qui es deia que s'havia casat amb “la guar­di­ola de la viuda” i per això havia pogut encar­re­gar a en Gaudí la Pedrera del pas­seig de Gràcia, també cone­guda per Casa Milà.

A tall de con­clusió

Una novel·la com El minyó del cop de puny ens fa ado­nar de la neces­si­tat de recu­pe­rar obres literàries que podríem ano­me­nar històriques i que per raons diver­ses encara avui dia molts lec­tors lle­giríem de gust. Una col·lecció històrica de Lite­ra­tura Infan­til i Juve­nil cata­lana, doncs, es fa cada vegada més necessària, perquè a l'hora de lle­gir una obra com la que comen­tem, el pos­si­ble lec­tor no es trobi només amb la pos­si­bi­li­tat de fer-ho anant a tres o qua­tre bibli­o­te­ques del país que la tenen al seu fons de reserva, amb la qual cosa ni tan sols se la podrà empor­tar per lle­gir-la tran­quil·lament a casa i, si no li n'han pas­sat les ganes, ho haurà de fer a la sala de lec­tura que li assig­nin.