Un clam al cel

Si algun valor té La Zaranda per sobre dels altres és la seva insistència en un tea­tre que remo­gui l'ànima amb una escena plena de metàfores. Tem­po­rada Alta ha col·labo­rat nova­ment, i ja en van tres de segui­des, en la pro­ducció d'aquesta com­pa­nyia que pre­senta uns per­so­nat­ges decrèpits que deam­bu­len per l'esce­nari, abor­dant un tema filosòfic de fons en una apa­rença dra­matúrgica quo­ti­di­ana. L'assumpte d'El grito en el cielo (dis­sabte, 21h Tea­tre de Salt) és el dubte de si exis­teix ànima que tras­passi la mort física. És un clam que fan des d'un geriàtric deca­dent. Els interns es revol­ten per la política de sedar-los de forma periòdica, sigui a través de medi­ca­ments o a través de l'art. i és que, denun­cien els de La Zaranda, avui la cul­tura només es valora pel seu pes de con­sum, d'ocu­pació, i de pres­su­pos­tos agònics. Ells, com nio podia ser d'altra manera, con­vi­den a esca­par-se.

L'ànima sem­bla que s'hagi per­dut en aquest món tec­nològic. O, com a mínim, que hagi dei­xat de tenir-se en compte. La Zaranda, admet, es veu immersa en aquesta voràgine que li impe­deix donar la vida i mort a cada espec­ta­cle com venien fent des del 1978. Només quan dona­ven per mort un espec­ta­cle, s'atre­vien a crear-ne un altre. Com si fos un au Fènix. El direc­tor Paco de la Zaranda adme­tia ahir, que “som el que el tea­tre ens deixa ser i no és que nosal­tres vul­guem fer tea­tre”. En aquest sen­tit, per pri­mer cop tin­dran tres peces en reper­tori (els tres que ha col·labo­rat, pre­ci­sa­ment Tem­po­rada Alta) a par­tir d'aquest dis­sabte. A més de El grito en el cielo (2014), també repre­sen­ten El régimen del pienso (2012) i Nadie lo qui­ere creer, la patria de los espec­tros (2010). És la solució per un mínim de sub­sistència en un moment en què les com­pa­nyies estan exter­mi­nant-se, comenta el dra­ma­turg de la com­pa­nyia, Euse­bio Calonge. L'obra, amb uns per­so­nat­ges que somien superar el vere­dicte dels seus anàlisi, també vol ser un sen­tit record a Juan de La Zaranda, un dels impul­sors de la com­pa­nyia que feia un temps que s'hi havia des­vin­cu­lat i que va morir l'any pas­sat. Calonge admet que, a l'absència física, ells sen­ten la seva “presència” a escena men­tre actuen.

El mun­tatge va par­ti­ci­par en un taller obert l'estiu pas­sat a la Bien­nale de Vene­zia, un fet insòlit en una com­pa­nyia que acos­tu­men a cons­truir des de la més abso­luta inti­mi­tat en la nau que dis­po­sen a Jerez. Aquell embrió s'ha ree­la­bo­rat més tard. La Zaranda par­teix d'un text de Calonge que es va rea­dap­tant en l'espai on també s'intro­du­ei­xen els ele­ments escènics i la música. Aquest cop, els ele­ments són tots de ferro per reflec­tir una fre­dor que con­trasti amb la cali­desa dels per­so­nat­ges. Amb aquests ele­ments, car­re­tons de dur mer­ca­de­ries a l'engròs, trans­for­men l'espai. Pel que fa a la música, res­sona el cor dels pele­grins Tann­haus­ser de Wag­ner. Camí al cel.