Crítica
Àngel Quintana
Filmar la vellesa per no oblidar
Pere Vilà i Barceló és un dels pocs cineastes que han construït una part de la seva obra observant la vellesa i la malaltia. Des del seu primer curt, Els peixos del riu Leteu, fins al seu llarg La lapidació de St. Etienne hi hagut sempre el desig de treballar el tema de la memòria al final de la vida. No ens ha d'estranyar que el lloc del qual parteix La fossa sigui un geriàtric. A l'interior de la residència, un home realitza cada dia les mateixes passes, del llit al menjador i del menjador a la sala d'estar. Ens trobem davant d'un temps sense història. El temps de la vellesa és un temps que està condemnat a l'eterna repetició. Entre les parets del geriàtric no s'hi filtra el món exterior, sembla com si tot hagués quedat entre parèntesis. Només la ràdio ens recorda que en alguns indrets s'han excavat fosses comunes de les persones mortes a la guerra i que alguns familiars han fet passes per identificar els cadàvers.
El segon temps és el del retorn de l'exili. Ens situem en algun moment de l'any 1976 o 1977, quan alguns dels que havien estat exiliats volen retrobar allò que han deixat. El protagonista retroba la dona que va estimar però ja tot sembla ser massa tard. El temps ha canviat les situacions i impedeix que alguna cosa perduda pugui retrobar-se. El país que varen deixar és un altre. Mentre que el retrat del geriàtric es basa en el silenci, l'escena del retrobament després de l'exili està puntuada per un joc de gran intensitat dramàtica. Sembla com si estiguéssim davant d'una peça teatral en què Lluís Homar s'enfronta a Emma Vilarasau, mentre prenen consciència dels nous temps als quals estan condemnats.
Ferides de la memòria
Finalment, el tercer temps és el de les ferides de la memòria. L'home vell transita per les Terres de l'Ebre, un paisatge on encara es fan evidents les ferides de la guerra. Hi ha ossos, calaveres, restes de metralla, trinxeres. L'home sembla voler recuperar el lloc de la joventut per convertir-lo en el seu darrer refugi. Amb ell hi ha unes cartes que amaguen algun secret perdut. L'home es creua amb un jove que l'observa sense entendre-hi res. Sembla com si la memòria dels perdedors deixés indiferents els seus descendents, que han perdut consciència del temps passat.
Com en els anteriors treballs de Pere Vilà Barceló, La fossa és una aposta radical. La pel·lícula no ofereix cap concessió. Hi ha en les imatges de la pel·lícula una forta coherència interna i un clar desig d'explorar tot allò que el cinema no vol representar. Observar la vellesa frontalment per no oblidar.
