La bellesa hi és per a tothom

Després de l'emissió, ara fa uns dies, del programa d'El convidat amb Albert Serra, diverses persones me n'han fet comentaris, alguns dels quals relatius al convenciment d'Albert Serra sobre el valor del seu cinema (cosa que sol dur a considerar que no necessita padrins) i molts d'altres sobre la sensació que, amb la seva tendència a la superficialitat, l'entrevistador no havia tret prou partit del personatge i que, a més, no semblava que conegués gaire les seves pel·lícules i que, en tot cas, no l'interessaven. Personalment, una actitud que em va molestar d'Albert Om és la seva insistència a remarcar que les pel·lícules de Serra són una extravagància aliena a bona part de la gent, una raresa que només pot arribar a una part ínfima dels seus potencials espectadors.

Potser és perquè estem en plenes festes de Nadal que tinc especialment present El cant dels ocells, una fantasia d'Albert Serra a propòsit dels anomenats Tres Reis d'Orient o Tres Reis Mags, que s'encarnen en els banyolins Lluís Carbó, Lluís Serrat Massanella i Lluís Serrat Batlle. Els tres deambulen per paisatges desèrtics en una errància que sembla condemnada a no acabar-se mai, ni tan sols amb la trobada del nen Jesús, després de la qual el viatge continua en la incertesa. Encara que no li interessi a Albert Serra, d'El cant dels ocells, com també d'Honor de cavalleria en relació amb el Quixot, m'agrada la humanització del mite. També que són pel·lícules sobre l'amistat, que és la dels seus intèrprets. I que s'hi barregi l'espontaneïtat i l'elaboració, allò sagrat i allò profà, allò culte i allò popular.

Sí, allò popular. En aquest sentit, El cant dels ocells és una pel·lícula pròxima a Pasolini, encara que no hi hagi la voluntat política del cineasta i intel·lectual italià. Ho és perquè, a més dels cossos “reals” dels actors, hi ha un llenguatge, un imaginari, un humor populars. No hi ha res que s'oposi més a allò popular que els espectacles comercials concebuts per al consum de tots els públics. Aquesta és una de les crítiques fonamentals de Pasolini: que el consumisme, la televisió i la indústria de l'espectacle han assassinat la cultura popular, de manera que els seus dipositaris han anat perdent el seu llenguatge, les seves cançons, les històries que es transmetien de generació en generació.

La gran mistificació, a més, és fer confondre allò popular amb allò comercial que uniformitza els gustos. Un cop imposades unes formes narratives, una manera de fer cinema, allò que se n'aparta és condemnat a la raresa elitista. Sempre he pensat que El cant dels ocells és una pel·lícula que, com els Reis Mags, du coses a tota la gent. Però les etiquetes, fins i tot els discursos crítics, fan creure que no és així. De fet, els comentaris d'Albert Om sobre el cinema d'Albert Serra es relacionen amb tota una manera de fer que, en lloc d'acostar una obra, crea distàncies dient que no és per a tothom.

Poc dies després de l'emissió d'El convidat, vaig tornar a veure Jauja, un film de l'argentí Lisandro Alonso, en una sessió presentada pel crític Carlos Losilla i pel seu actor protagonista, Viggo Mortensen. Fins i tot aquest, que ha produït la pel·lícula i que deixa clar que li agrada molt, va comentar que els espectadors potser se sentirien desconcertats. No sé si així va ajudar a la recepció. Veient-lo perdent-se pel desert en les imatges, vaig pensar que n'hi havia prou amb contemplar aquella bellesa, que aquesta hi és per a tothom. I vaig recordar una consideració de l'historiador de l'art Ángel González García, mort recentment: “L'art és un esdeveniment sensorial. Allò revolucionari és vindicar l'art com a instrument de regeneració corporal davant els abusos del capitalisme. L'art té un fort poder curatiu en un cos destrossat pels rics, que l'han segrestat perquè ni tan sols tinguem aquest consol.”