Watergate

El Lliure enceta la nova tem­po­rada amb una pro­posta magnífica. El 17 de juny del 1972 esclata l'escàndol Water­gate. La seu del Par­tit Demòcrata estava situ­ada en aquest edi­fici, on cinc homes van ésser detin­guts men­tre trac­ta­ven d'ins­tal·lar equips electrònics d'espi­o­natge. Eren temps de cam­pa­nya elec­to­ral i entre els detin­guts hi havia el cap del ser­vei de segu­re­tat del pre­si­dent Nixon; mal­grat l'escàndol, va ser ree­le­git, però temps després va ser acu­sat per la Cort Suprema d'obs­truir la justícia i d'uti­lit­zar la CIA i l'FBI amb fins polítics. L'agost del 1974 va renun­ciar al seu càrrec, però mai va ser jut­jat. Tres anys després, con­ce­deix una sèrie d'inter­vius a David Frost, pre­sen­ta­dor de tele­visió, a canvi de 600.000 dòlars. El relat en clau d'aques­tes fantàsti­ques con­ver­ses és el que Peter Mor­gan va con­ver­tir en una excel·lent dra­matúrgia.

Àlex Rigola defi­neix la posada en escena com una nar­ració cine­ma­togràfica amb recur­sos tea­trals i rea­lista, però a mi em sem­bla més una nar­ració tea­tral amb recur­sos tele­vi­sius explícits, de manera que aquests com­po­nen un espai visual paral·lel que atreu, de manera potent, la mirada de l'espec­ta­dor. Així recorre al pri­mer pla, on l'expressió de l'actor és molt més defi­nida i pro­pera; una via tele­vi­siva, en defi­ni­tiva, sen­zi­lla, fàcil i pròxima, que com­porta al públic haver de deci­dir-se, pun­tu­al­ment, vers la pan­ta­lla o l'escena. Aquest recurs de vega­des és magnífic i dóna un joc molt viu, a més com­porta una línia molt defi­nida a l'espec­ta­cle, que lliga for­mi­da­ble­ment tea­tre i tele­visió. L'espai escènic és impe­ca­ble, una delícia. Petits actes o esquet­xos es van suc­ceint con­for­mant la història, són espais molt defi­nits i d'una evo­ca­dora estètica ame­ri­cana dels anys setanta molt cui­dada. La veu d'un nar­ra­dor ens intro­du­eix en els esde­ve­ni­ments de manera lineal, entrant i sor­tint de les esce­nes. Un tempo sug­ges­tiu dóna un ritme precís per a una medi­tació bàsica i necessària. Els diàlegs són un seguit de refle­xi­ons sobre el poder polític, la fama, els diners, l'ètica i la cor­rupció, parau­les que van dibui­xant l'ànima d'uns per­so­nat­ges emmas­ca­rats i sèptics que aca­ben topant amb la veri­tat. Hi ha dos per­so­nat­ges cab­dals: Nixon, que resulta ser un intel·lec­tual perillós i cínic, però capaç de convèncer-nos reves­tit sota la seva pell d'apa­rença noble i edu­cada, un caràcter, mal­grat tot, que acaba fas­ci­nant; i Jim Res­ton, l'escrip­tor intel·lec­tual, obses­si­o­nat per l'odi­osa figura del pre­si­dent i que busca amb obs­ti­nació la humi­li­ant con­fessió pública d'aquest. Mal­grat l'abo­mi­na­ble retruny dels micròfons, Andreu Benito, Joan Car­re­ras i Lluís Marco esde­ve­nen excep­ci­o­nals, la seva actu­ació és d'una mera­ve­llosa cre­di­bi­li­tat, con­tin­guda, veraç, bro­den els per­so­nat­ges de manera esplèndida. Moral­ment ine­lu­di­ble, estètica­ment irre­prot­xa­ble. Una cita obli­gada amb la veri­tat històrica.