CRÍTICA
À.Q
Revolta sindical i revolució sexual
La vaga minera de l'any 1984 va ser un dels cops forts contra l'hegemonia del govern de Margaret Thatcher. Aquest conflicte, que ja havíem vist de retruc a Billy Elliot, va provocar noves i peculiars formes de solidaritat ciutadana. Pride, de Matthew Warchus, creua la lluita dels miners amb el tema de l'alliberació gai. Allò que li interessa és demostrar de quina manera la revolució política, sense la revolució sexual, està sempre limitada. Els drets sindicals tenen poc a veure amb els drets dels col·lectius per la llibertat sexual. A partir d'un to marcadament de comèdia, Warchus explica com un grup d'activistes homosexuals decideixen traslladar-se a un poble miner del país de Gal·les per tal d'ajudar els miners que fan vaga. Els obrers es mostren presoners d'una certa moral conservadora que mira amb cert ressentiment els gais que es volen solidaritzar amb ells i posar en evidència el seu compromís de caràcter polític. Warchus mostra el desgast moral que s'instal·la en el cor de les societats conservadores i com les societats interioritzen els principis d'una certa moral i són incapaces d'entendre que la lluita per la llibertat sindical pot ser perfectament compatible amb altres lluites.
El to general de la pel·lícula és el d'una comèdia satírica en què veiem des dels joves activistes que volen canviar el món i el jove que agafa consciència de la lluita i abandona la família fins al vell que acaba retrobant aquella homosexualitat que havia reprimit dins la seva pròpia institució familiar. La pel·lícula és irònica, divertida i té una arrencada formidable. El seu problema rau en la dificultat de mantenir el to dels primers moments i poder aguantar les dues hores de durada sense caure en solucions fàcils.