Crítica
Àngel Quintana
Un segrest impossible
L'onada de best-sellers que ha perllongat el fenomen Millennium en la literatura policíaca escandinava també ha servit perquè el cinema nòrdic dugui a terme operacions comercials destinades a buscar sort en el mercat europeu i a veure si algun productor americà s'atreveix en fer-ne l'adaptació a Hollywood. Los casos del Departamento Q és una saga de novel·les escrita per Jussi Adler-Olsen que té com a principal protagonista el policia Carl Mørck. En la primera escena de la pel·lícula de Mikkel Nørgaard ens queda perfectament clar quines són les peculiaritats del personatge. Ens trobem amb un detectiu marginat que ha estat destinat a treballar en el departament d'arxius i que els seus mètodes poc ortodoxes l'han portat a la marginació. A l'interior del Departament Q podrà examinar alguns casos que es donaven per resolts i no ho han estat, i destapar algun vell fantasma.
En el primer capítol de la saga, Carl Mørck destaparà la història d'una jove milionària que es donava per morta i que ha estat segrestada a l'interior d'una cambra de pressió on està sota la vigilància d'un psicòpata que està disposat a torturar-la. No sabem quins són els motius del psicòpata per tenir esclavitzada la noia sense demanar cap rescat econòmic, ni quina pot ser la resolució d'un cas que sembla impossible, però que acaba transformant-se en una experiència enigmàtica.
Encara que ens trobem davant d'una producció danesa de Zentropa –la productora de Lars von Trier–, la sensació que ens ofereix la pel·lícula és la d'un producte
comercial que ben bé podria donar pas a un pilot d'una sèrie televisiva. El tractament de la imatge és molt planer, no hi ha gaire relleu en la trama i la seva resolució resulta excessivament simple. Sembla com si tota la investigació es trobés llançada cap a una resolució previsible sense que hi hagi tensió, ni dificultats, ni caigudes. El principal mèrit de Misericordia radica sobretot en el tractament dels personatges, en la forma com s'exposa la situació principal centrada en la capacitat de crear un cert estat d'angoixa a l'espectador. La condició de policia marginat però tossut del protagonista contrasta amb la vocació de la noia segrestada de sobreviure en un estat impossible i sotmetre's a les tortures de què és objecte per part del psicòpata protagonista. Al final sembla com si Misericordia es retrobés amb Cautiva, d'Atom Egoyan, una altra pel·lícula previsible sobre segrest amb psicòpata.