Audaç, poètic i irònic

El projecte artístic de David Bestué (Barcelona, 1980) és complex, sorprenent i atrevit. Com a bon hereu de les fílies transgressores de Marcel Duchamp, Joseph Beuys i Marcel Broodthaers, el seu treball s'empatxa d'imatges i objectes que responen a interessos i preocupacions molt diverses, amb el repte d'eixamplar els límits de l'art. Bestué concep la pràctica artística com un virus que, inoculat amb precisió, desperta i fa visibles les malalties latents, sovint dissimulades en disfresses lluents, del nostre món. La seva darrera presa ha estat l'enginyeria. I no era una presa fàcil, precisament.

Bestué presenta els resultats de tres anys d'investigació en una exposició a la sala gran de La Capella del carrer Hospital. Agafin aire. Dos-cents anys d'història d'enginyeria espanyola condensada en dos relats: un en pòsters, l'altre en un museu d'estructures de tota mena, materials i èpoques que així d'entrada sembla el saló Construmat. Ara deixin anar l'aire i passegin-se tranquils i relaxats per una mostra que, ben lluny del que sembla, és pur sentiment.

Voler explicar una història tan pesant en lleugers pòsters és tot un signe de les intencions d'aquest artista audaç, poètic i irònic. La ironia per desarmar els pensaments monolítics. És ben possible que els especialistes s'hagin de fregar els ulls uns quants cops per creure's que un tros de cansalada, unes patates fregides o uns dònuts poden servir de metàfora per traçar l'evolució de l'enginyeria. I més quan s'adonaran que de rigor no en falta ni un bri. De totes maneres, no és a ells als qui s'adreça l'exposició. És al públic que no hi entén un borrall.

Si ens situem en el final d'aquesta narració ens trobem un món en decadència víctima d'un model de construccions faraòniques que la crisi ha finiquitat. Però Bestué ha anat enrere en el temps per donar una visió molt més reveladora de la manera com s'ha construït a Espanya, gairebé mai amb uns designis progressistes, i de la hibridació de la professió d'enginyer amb el poder polític i econòmic. Una professió que, a més, ha sigut tradicionalment –i encara ara ho és descaradament– masculina i masclista.

A l'exposició hi ha moltes picades d'ullet a la necessària feminització de l'enginyeria. Qui diu feminització, diu afecte i tendresa, calor i energia. Bestué subverteix la fredor d'un fragment de reixa o d'un nínxol de formigó amb música i literatura. Ell mateix ha escrit un poemari, deliciós, editat en un llibret molt precari, que obre aquesta altra dimensió de viure i sentir el paisatge construït. Com n'hi ha també, de complicitats, amb el far que ha guiat l'artista en tota aquesta aventura, l'arquitecte Enric Miralles, al qual ja li va dedicar fa uns anys un llibre que denunciava el lamentable estat de deixadesa del seu llegat, presència lluminosa per a tots els que creuen en el valor emocional de l'arquitectura.

Bestué és un artista que treballa amb les idees però que ha superat la tradició de l'art conceptual amb una nova fe en la matèria: “Avui no pots treballar només amb les idees, t'has d'enfangar amb la matèria.”