L'obediència de l'estil

Amb independència del tema que toqui o de si la lectura t'identifica més o menys, la literatura de Valentí Puig té la capacitat d'abstreure't. Un racó de bellesa, els nervis d'una desfeta política, una reflexió estètica o un record familiar de la infantesa permeten el lector transportar-se a una realitat, que el mateix autor ha ancorat per observar millor el paisatge. A Dones que dormen, podem viatjar per diferents destins que va viure l'escriptor, per l'anatomia del Mèxic tradicionalista i revolucionari, els anys de la Dama de Ferro anglesa, el referèndum de l'OTAN i la mort de Tierno Galván descrita sense pietat, però també les muntanyes de l'Alaró o una lectura.

Puig ha alternat el periodisme amb la creació –sovint sense renunciar a saltar d'una disciplina a una altra– i tant la narrativa com la poesia i el dietari tenen uns punts d'intersecció a través de l'aforisme, de l'epigrama, amb aquella superfície elegíaca que ho cobreix tot de bellesa, des del final d'Adolfo Suárez, una lectura de Cunqueiro enmig d'una nit de xafogor o quan només entra al seu quadern per afirmar: “L'orgull és cruel.” Dones que dormen és un homenatge al dietari, explícitament a la figura de Josep Pla del Quadern gris, però amb estil personal, cosa que l'acosta a moderns com Cesare Pavese o Ennio Flaiano. Valentí Puig ha utilitzat la drecera a la selva de Pla, però la seva visió commou per la misericòrdia, respecte i educació. Puig no és feréstec i misantrop com Pla perquè somia sense maldat, tot i que tampoc no és blanc: “Un cor àrid, com la figuera borda.” El seu viatge té moltes coses d'iniciàtic, sobretot perquè acosta al lector fins a la complicitat. Com un mestre et fa compartir lectures de llibres o d'obres d'art mentre els gossos i els gats passegen per la casa i li fan companyia. O ens la fan?

Els anys vuitanta que Valentí Puig recrea són encara de formació, però plens d'encerts. En poques línies pot concentrar perles dins un volum que n'és ple: “Viure a Mallorca com hi viuria un escriptor estranger”, “La maduració de l'èpica és la gran novel·la” o “Entre ficció i realitat? Escollir la mentida.” També de ben divertides: “Taquicardia de bourbon; cor pautat pel whisky escocès.” En alguns moments del dietari, Puig reivindica Musil mentre intenta esbrinar a qui li ha deixat un dels seus llibres. En altres, busca alineacions de davanteres invencibles amb Canetti, Kafka, Musil, Broch i Karl Kraus.

Som sempre en instants rescatats de la quotidianitat d'un esteta, d'un home bo que es declara decididament catòlic mentre dubta de Déu.