“L'art és enigma i quan deixa de ser-ho ja no és art”

Va ser al gener de l'any 1969 a la sala Gaspar de Barcelona. El 1971 vaig enviar obra meva al Premi Internacional de Granollers, va haver-hi una gran exposició internacional, guanyo aquell premi i després exposo a la sala de les Belles Arts de Sabadell. Tant sols tenia vint anys i em va caure a sobre una pressió molt gran.

Vaig començar a dibuixar i pintar gairebé des que mamava, era un nen molt retret i tímid i la meva manera de defensar-me davant al món era dibuixar i embrutar papers, era la meva manera de comunicar-me, en lloc de dedicar-me a jugar estava tancat dibuixant, mai podré dir a partir de quin moment vaig voler ser pintor, per mi va ser natural arribar a aquesta professió malgrat que vaig tenir diversos oficis.

Per mi hi ha un fet cabdal quan la meva àvia, als 15 o 16 anys, em va regalar el Romancero gitano de García Lorca. En aquells moments estava prohibit i això em va trastocar molt, no sé si ho vaig entendre, crec que no, però hi havia alguna cosa que em commovia, després vaig passar a llegir una antologia d'Espriu, que tampoc vaig entendre massa, però vaig veure que era un altre aspecte de la poesia i també de la resistència.

Crec que les coses van evolucionant per si mateixes. No vull avorrir-me i tinc una necessitat de canvi permanent, però també m'adono que parteixo d'una base i d'un llenguatge i que la evolució no nega les etapes anteriors sinó que les modifica, les reinventa i sempre intento dir el màxim amb el mínim d'elements.

El meu aliment és mirar i, sobretot, escoltar i alhora mantenir-me molt permeable al que m'envolta, d'alguna manera crec que l'artista contemporani el que fa, a més a més de la seva obra, és donar l'opinió de l'època en què viu.

Per mi sempre ha estat fonamental copsar la reacció de la gent. No crec en un creador tancat en què la seva obra no tingui un diàleg permanent amb l'espectador, quan treballo procuro sempre fer-ho establint complicitat amb el possible espectador que no conec, si no fos així, crec que faria una obra morta. El creador anima, en el sentit literal de la paraula, penso que l'obra que estic creant serà contemplada i criticada i pot provocar rebuig o il·lusió.

Sí, hi havia un tracte respectant sempre la gran diferència de categoria i edat que hi havia entre nosaltres. Jo era molt jove i Espriu m'escrivia cartes i sempre em deia que l'anés a veure, en broma ens deia que Raimon i jo érem els seus fills espirituals, Raimon, una mica més gran que jo, el va tractar molt més i va musicar diversos poemes d'Espriu, a mi em va distingir molt amb la seva amistat, amb el seu consell i la seva saviesa, era un home eminentment savi, lúcid i, sobretot, molt sarcàstic i molt irònic, la gent pensava que vivia aïllat però estava al corrent de tot el que succeïa.

En l'aspecte ètic i de creure en la pròpia obra i, sobretot, amb el seu exemple, era un home honest amb ell mateix i amb els altres, que es la manera de ser honest de veritat. Era també molt pessimista. però era un pessimista distanciat.

Està desconcertat, el problema és que hi ha una bombolla artística i una tirania del mercat que distorsiona molt el públic en general i que de vegades confon el que és car amb el que és bo. Després hi ha artistes emergents que són com una multinacional que es dedica a vendre als milionaris i que tenen muntada tota una estructura que no té res a veure ni amb la creació ni amb el que ha estat sempre l'art. No hi tinc res a dir, però s'està fent una pedagogia molt equivocada que perjudica els pintors que treballen de manera seriosa i rigorosa i, sobretot, allunyen a la gent de l'art perquè poden arribar a pensar que l'art és allò, i allò ja es veu que és una broma pesada.

Reconec que amb en Dalí tard o d'hora, sobretot en aquest país, haurem de fer una catarsi perquè amb ell ens passa i ens està passant el mateix que amb Josep Pla, s'ha confós la seva ideologia amb la seva obra. A Dalí sempre l'hem vist com un col·laboracionista, com un especulador i, en últim terme, com un franquista, però crec, sense negar tot això, que crec que es cert, també hi ha la part de broma sarcàstica que feia a l'establishment d'aquell moment, i per altra part es un gran inventor d'imatges.

Miró es un pintor grandesa del qual comença i s'acaba amb ell, no pot tenir seguidors perquè si en tingués farien “mirós”. Miró no es Picasso que pot obrir un camí, ell crea un univers propi, una atmosfera personalíssima. No em sento continuador ni influenciat per ningú determinat, evident que tots som una cadena i sense els anteriors no seriem res, a més a més, les meves preferències artístiques són molt variades.

Sí, cada dia segueixo el mateix horari, el que passa és que, al contrari que les cadenes de producció, sóc molt irregular, tinc horari i de vegades no faig res en tot el dia, i li asseguro que acabo baldat, no hi ha res més cansat que no fer res. Sempre duc al damunt llibretes on prenc notes, darrerament un 90% de la meva feina és rumiar i un 10% fer, hi ha una part artesanal física d'aquest 10%, tota la resta és estudiar com cal resoldre les idees, el temps físic per pintar un quadre pot ser curt però aquest quatre m'ha costat de fer tota la vida.

Sí, afortunadament, vostè creu que un tio que es dedica tota la vida a fer ratlles, dibuixos, taques, pintures, és un tio normal? No, la gent normal no fa aquestes coses, ni pinta, ni escriu, ni fa cinema, ni fa música.

Des de les set del matí estic treballant en un encàrrec del director de cinema Josep María Forn, fa una pel·lícula que diu que és el seu testament i es dirà El somni català i m'ha demanat que faci el cartell, li vaig dir que era un gran responsabilitat al temps que li donava les gràcies per pensar en mi, perquè només hi ha un pintor que hagi fet un cartell per a una pel·lícula, vaig ser jo que al seu moment vaig fer el de Nocturn 29 de Portabella, i ara estic menjant-me el coco per veure què faig.

Sí, l'art és car però hi ha moltes més coses que són més cares que l'art. El que passa és que jo sempre dic, i m'ha dolgut molt, que el problema de l'art és vendre, és l'economia i és el mercat, perquè per rebre el missatge d'una obra d'art i per gaudir de la seva bellesa i trastornar-te amb la seva estètica no cal posseir-la.

El llenguatge artístic és universal, el que passa és que hi ha associacions de colors, de formes, temes o arguments que a algunes geografies s'entenen millor o desperten més rebuig. Em vaig quedar molt sorprès arran de la meva primera exposició a Londres per la sensibilitat de la gent que hi anava a veure-la i, després, també, a Alemanya, sobretot a Colònia, el que passa és que tot són lectures que la gent de cada país fa i a mi és molt fàcil situar-me com a mediterrani pur, per la cultura de barri, de les festes populars i dels jocs com la xarranca o el cavall fort, que, també, d'alguna manera són les nostres pròpies arrels.

Sóc un fan total de Springsteen, m'agraden ell, tot el que fa i la seva actitud. També Raimon, tinc gustos eclèctics, en música clàssica Bach ara m'agrada més que abans, escolto Beethoven, Vivaldi i els primitius italians i la meva darrera descoberta a aquestes altures de la vida és Mozart, però per damunt de tots Brahms, crec que és qui expressa més l'ànima humana.

M'agrada l'enigma, l'art és enigma i quan deixa de ser-ho ja no és art.